L'esdeveniment polític més important dels propers dies serà la ja anunciada sessió d'investidura del president de la Generalitat que tindrà lloc dimarts que ve a les tres de la tarda al parlament de Catalunya. I, tal com el president del Parlament ja va fer saber, l'únic candidat amb capacitat d'obtenir el suport majoritari de la cambra és Carles Puigdemont. Les eleccions del 21 de desembre es van celebrar en les pitjors circumstàncies possibles per als partits defensors de la independència i la república, i es van convocar dins del marc repressiu del 155 amb la ingènua seguretat que l'independentisme les perdria. Però no va ser així. Aquest és ara el greu problema del clan del 155. Van perdre, quan estaven segurs que guanyarien. I ara es troben davant d'una possibilitat imprevista: que el president que ells mateixos van destituir il·legalment ara pugui tornar a ser l'autoritat màxima del país. Això explica aquesta ridícula obsessió amb Carles Puigdemont i l'intent desesperat d'impedir la seva arribada al parlament amb una extrema vigilància per terra, mar i aire. El fet que, per via presencial o telemàtica, Puigdemont aconseguís de nou la presidència de la Generalitat després d'haver estat destituït, suposaria una nova i sonada derrota de l'Estat. I seria molt més complicat d'empresonar-lo i de justificar-ho si disposava d'una investidura per majoria absoluta d'un parlament sorgit d'unes eleccions recents convocades precisament pels seus màxims oponents polítics.
Però tot i ser molt important, aquesta no és l'única incògnita d'aquests dies. Suposem que a partir de dimarts ja hi ha president de la Generalitat. L'Estat complirà el compromís de retirar el 155? Eliminarà també l'ofec econòmic del govern català i la censura dels mitjans de comunicació? Els Mossos recuperaran els seus comandaments? Les delegacions catalanes a l'exterior tornaran a obrir? Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn sortiran de la presó? Els consellers exiliats podran retornar? Què passarà amb tots els judicis pendents? Persistirà implacable l'ofensiva politico-judicial? L'Estat acceptarà alguna mena de diàleg per arribar a acords amb la Generalitat? Continuaran les campanya de la por, les amenaces, les desqualificacions i les mentides? Els promotors del 155 reconeixeran algun dia que la violència policial de l'1 d'octubre i la institucional dels darrers mesos no ha servit de res? En resum, l'Estat seguirà intentant de trepitjar la dignitat del país?
Aquest i altres interrogants dibuixen la immensa tasca que caldrà emprendre d'ara endavant. Però més encara: els darrers esdeveniments no ens poden fer oblidar els resultats del referèndum de l'1 d'octubre i el de les eleccions del 21 de desembre. S'ha d'anar fent créixer, doncs, la llavor de la independència i de la república, perquè els més de dos milions de ciutadans que hi van donar suport no se n'oblidaran pas. Sobretot tenint en compte que l'alternativa que se'n ofereix només és menys democràcia, més repressió i més cops de porra. Hi ha moments en la història en què mantenir la dignitat nacional passa per damunt d'altres consideracions. I ara som en un d'aquests moments.
