Dimecres al vespre, el mateix dia de la manresana festa de la Llum, va acabar l'acció anomenada Un Poble Empresonat, que va portar a la plaça de Sant Domènec la reproducció simbòlica de dues cel·les com les que priven de llibertat els quatre presos polítics catalans que en aquests moments hi ha a l'Estat espanyol. La presència contínua en aquesta presó -no per al·legòrica menys impressionant- de persones anònimes i d'altres de ben conegudes, tot el conjunt d'actes que s'hi ha fet entorn i l'abundància de llaços, bufandes, domassos, etc. de color groc que es veuen arreu aquests dies són el testimoni de la preocupació sentida a les nostres comarques pels que han estat injustament privats de llibertat per un sistema judicial polititzat i desprestigiat. I aquests qualificatius no són gratuïts ni mancats de fonament. L'informe anual d'Amnistia Internacional sobre la situació dels drets humans al món que s'acaba de publicar deixa molt malparat el govern espa-nyol. S'hi afirma clarament que l'Estat «va restringir de manera desproporcionada el dret a la llibertat d'expressió i el dret de reunió pacífica de persones que donaven suport a la independència catalana», així com es posa en relleu l'ús excessiu de la força que va tenir lloc el dia 1 d'octubre. I retreu també a l'Estat incompliments flagrants en matèries com el compromís d'acollida de refugiats, la violència de gènere, el dret a l'habitatge, la recerca sobre crims de dret internacional durat la guerra civil i el franquisme i la manca de mesures per localitzar i identificar les restes de les execucions extrajudicials que s'hi van produir.
En conjunt, Amnistia Internacional fa pública tota una denúncia contra les pràctiques antidemocràtiques de l'Estat, que tant insisteix a dir que s'ha de complir la llei. Ho veurem reflectit als mitjans de comunicació estatals? Se'n parlarà, més enllà de generalitzacions vagues, a TVE? Els promotors del 155 ho reconeixeran? Imaginem quina serà la resposta d'aquests inter-rogants. I com era d'esperar, també s'està fent visible que la política repressiva ja s'estén més enllà de la temàtica catalana. Es comprova amb la censura d'obres artístiques a la fira d'art Arco de Madrid, amb la condemna a presó del raper mallorquí Valtònyc, així com mesos enrere es van condemnar uns titellaires per haver fet sàtira política.
Aquest dijous mateix, The New York Times començava una crònica sobre aquests fets dient: «Espanya s'ha convertit en un país on els riscos de la llibertat d'expressió s'han acumulat silenciosament en els darrers anys».
I és que la realitat es va obrint pas: a l'Estat espanyol es conculquen drets humans, es tergiversen sistemàticament els fets, s'ha polititzat la justícia i tenen lloc manipulacions tan sorprenents com la que acaba de divulgar el diari digital Público: el cap policial que dirigeix la investigació del procés -que teòricament hauria de ser neutral i equilibrat- s'amaga amb un pseudònim a Twitter des d'on carrega contra les mateixes persones que investiga i les acusa d'actuar amb tàctiques pròpies de la delinqüència organitzada. És evident i alhora dramàtic de constatar-ho: en ple segle XXI torna a haver-hi presos i exiliats polítics.
