Molts somriures que amaguen hores i hores de preparació, entrenament i, segurament, incomprensions. L'esport femení ja fa temps que no pot ser menystingut respecte del que practiquen els homes, malgrat les lògiques i naturals diferències físiques entre tots dos. Les esportistes del nostre país cada cop arriben a cotes més altes, assoleixen més èxits i es converteixen en models per a les que venen al darrere.
En aquesta pàgina de resum hi apareixen deu cares, però en podrien ser força més. La densitat dels èxits durant aquest 2018 ha estat molt gran, a part dels que han arribat del futbol i del bàsquet. Fins a nou esports apareixen en aquest article i, en alguns casos, no només hi ha hagut un títol, i no només ha estat d'àmbit estatal, sinó internacional.
Amb un equip al darrere
La igualadina Maria Díez ha tornat a Catalunya després de gua-nyar-ho tot a Gijón. Va ser campiona de lliga i també de la Copa d'Europa. A més, formant part de l'equip estatal, va obtenir un europeu accidentat a Portugal, en què l'huracà Leslie va provocar que les espanyoles haguessin de tornar a jugar 1 minut i 45 segons. L'únic títol que no es va endur va ser el de Copa, que va acabar en mans del Vilanova de les santvicentines Alba Ambròs i Aida Mas. En els seus casos, els èxits també van ser els dels respectius clubs.
Com ho va ser també l'ascens de l'equip femení del CN Minorisa, que va pujar a Primera Divisió. En el seu cas, la ingratitud de l'esport es va centrar en una de les seves jugadores clau, Alba Casasayas, que ha hagut de deixar la competició per una lesió crònica a l'espatlla. El seu cas ens mostra que no tot és alegria, que darrere dels somriures amb els quals iniciàvem el text hi ha molt sacrifici.
El Club Egiba de gimnàstica també ha tingut un gran any. L'equip va quedar campió de la Lliga Iberdrola de gimnàstica artística en una final disputada al Congost, i va demostrar la profunditat del grup i que la feina feta durant anys acaba sortint a la llum. Si s'ha de personalitzar cal fer-ho en la fonollosenca Andrea Carmona i en la gironellenca Lorena Medina, presents als europeus de Glasgow. La primera, a més, va anar de suplent als mundials de Doha.
El club manresà també ha assolit èxits en el trampolí, els llits elàstics, un esport també olímpic. Cristina Masfret i la sallentina Marina Chavarria van ser al mundial i la segona se'n va endur un bronze en sincronisme. Totes dues aspiren a ser a Tòquio.
I també gran any per a l'Avinent Manresa d'atletisme, que conserva la Divisió d'Honor i que té a les seves files tota una campiona d'Espanya. Mònica Clemente, millor esportista manresana, va endur-se el títol de salt de perxa a Getafe i va assistir als europeus de Berlín. A més, la tanquista Paula Raul va assolir el bronze.
També èxit per a la urgellenca Annebel van der Knijff. El seu esport, el piragüisme-eslàlom, és individual però ella va ser campiona europea sub-18 en la modalitat d'equips.
Lluitant contra una mateixa
I després trobem les que lluiten en solitari. Com la vilomarenca Melania Sorroche, campiona d'Europa del pes gall de boxa la primavera després que li haguessin robat el combat el desembre; o la igualadina Anna Noguera, que va revalidar el títol estatal de llarga distància de triatló; o el binomi format per les berguedanes Clàudia Sabata i Laia Gonfaus, dominadores de les seves categories en curses de muntanya. I què s'ha de dir de Núria Marquès, multimedallista europea de natació adaptada. El futur és seu, i serem nosaltres els que somriurem veient-les vèncer.
