De ben segur que una gran quantitat de berguedans en aquest moment deuen estar maleint el dia que se'ls va ocórrer implantar el porta a porta, ja sento de lluny els comentaris típics per mostrar el desacord. «Amb el que paguem d'impostos de la brossa, encara els hem de fer la feina». També paguem impostos d'aparcament i no ens dona dret a aparcar sobre les voreres, també paguem impostos d'educació i molts opten per una escola privada, o de sanitat i la gran majoria hem de contractar una mutualitat.
El porta a porta s'ha estat fent esgraonadament a la comarca, una comarca callada per la gran majoria d'injustícies que acaben produint-se, silenciosa a l'hora de defensar els seus drets, tan callada i silenciosa que hi ha qui afirma que s'han conegut gossos que han mort de vells sense haver après a bordar.
En canvi, sorollosa quan es veu afectada la seva rutina, quan algú irromp al costum diari que ha calat tan a fons que es confon amb l'avorriment i la desídia, els berguedans som així, amb aquesta doble forma de mesurar, som capaços de recriminar a algú que agafa una poma que ha caigut del nostre pomer i després donar-li una bossa plena de pomes; a voltes som tan pacients que sembla que fem bullir la llet sense encendre el foc i de cop som la causa que ha atiat el foc.
Som d'aquella mena de gent que seríem capaços de portar la nostra brossa al poble del costat pel simple fet de no reconèixer que estem equivocats, per no donar la raó i sentir-nos ferits en l'orgull. Per no perdre cinc minuts a casa destriant la brossa, faríem quilòmetres i portaríem les bosses més d'un dia al maleter del cotxe, i quan a tot el Berguedà s'hagi implantat el porta a porta, anirem al Bages o a la Cerdenya, a Osona, mentre al nostre cap no deixa de sonar «a mi no em fan perdre el temps».
Dubto que el problema de la no adaptació d'alguns veïns sigui per la feinada que suposa la separació dels diferents materials, si ho mires bé, ens estalviem fins i tot haver d'anar als contenidors a llençar la brossa, la deixem a la porta de casa, i allà la venen a recollir, més aviat sembla un «no voler baixar del burro», un «ja faig prou pel medi ambient», un «que ho separin ells que cobren».
No tots, però un percentatge molt elevat de ciutadans no veu amb bons ulls el porta a porta, i el fet de voler donar-los explicacions i voler fer-los-ho entendre és com la imatge de la mosca que es llança innombrables vegades contra el vidre i surt rebotada, com el nedador que es llança al mar i una gran onada el torna a la platja un cop i un altre. Només el temps, com una gota malaia, anirà penetrant dins dels caps més durs i, finalment, tots serem part victoriosa d'aquesta revolució ecològica.
