Emotiva, senzilla, lírica. La inauguració, ahir, de l'exposició dedicada al poeta lleidatà Màrius Torres (1910-1942) va omplir de gom a gom l'auditori de Fundació Caixa Manresa. Un ple de paraules, de música i de records. Especials els del metge gironí i manresà d'adopció Josep Saló, de 97 anys acabats de fer i amic del poeta. Es van conèixer a final de la dècada dels anys trenta en la desgràcia d'una malaltia, però van bastir una intensa amistat a través de la medecina i de la música que s'estroncaria el 1942, amb la mort de Torres. Saló el va dibuixar acabat de traspassar, al sanatori antituberculós de Puigdolena. Per què? "Per tenir un record. No podia ser que un cop enterrat no en sabéssim més".

Records que es recuperen per homenatjar el poeta en el centenari del seu naixement i que ha posat a l'abast del públic el manresà Josep Camprubí, coordinador de l'exposició. Camprubí, mestre de l'institut Milà i Fontanals del barceloní barri del Raval -punt d'origen de la mostra-, va exercir ahir de pont entre el passat i el present. Amb solvència i amb rigor. Suplantant el poeta i explicant en primera persona la seva vida -"sóc essencialment aquesta cosa absurda, un poeta líric"-; i suplantant el doctor Saló, assegut al seu costat, per remarcar la relació amb el poeta, en els bons i els mals moments: "Màrius no respon a la darrera intervenció, la gravetat és extrema i falten dos anys perquè Walksman descobreixi l'estreptomicina. La fi es veu a venir".

La mostra, que combina paraula amb obra de la pintora Montserrat Gudiol, arriba a Manresa, com es va encarregar d'explicar Manel Rosell, president de Caixa Manresa, provinent del cor del Raval, i si bé, inicialment, estava pensava per a un àmbit docent, s'ha volgut "fer-la arribar a tota mena de públic". Aquí, a més, hi havia "una raó de pes" que no era cap altra que la relació entre Torres i Saló. El metge manresà, a més, ha cedit per a la mostra l'obra, Jardinet persa, un recull de contes que van crear a tres bandes: el text de Torres, els dibuixos de Saló, i l'obra folrada per Mercè Figueres -"la noia pèl-roja de Girona" i la Mahalta dels seus poemes. Com explicava Camprubí, els tres formaven una mena "d'oasi" en temps incerts.

Camprubí va conversar breument amb Saló, que va explicar que en aquells moments, el sanatori de Puigdolena era el millor lloc possible al país per guarir-se de la tuberculosi. Allí, "de mica en mica", va dir, es va forjar l'amistat entre ells dos. Torres era, segons Saló, "un fora de sèrie" i ells, segons va explicar Camprubí, la nit i el dia: "pensem de manera diferent en la majoria de coses d'aquest món i de l'altre", en paraules del poeta. Això sí, ambdós metges i ambdós enamorats de la música que ahir, per mitjà del pianista David Martell, va sonar a la Plana de l'Om: composicions del mateix Torres i de Chopin. Amb sentiment però sense caure en el sentimentalisme, Aina Huguet va posar veu a la poesia de Torres a través d'un recull de poemes i fragments. Una poesia breu, bella, i, segons Camprubí, "intemporal".