«L'hàbitat natural de l'art és escènic»

Una visió optimista, positiva. I encara més, entusiasta. El Museu de la Pell d´Igualada i Comarcal de l´Anoia permet veure fins al 4 de novembre l´exposició «Entusiasme. El repte i l´obstinació en la col·lecció MACBA», un recorregut per les diferents formes i límits que ha assolit l´art contemporani a través de les obres de 17 artistes del fons del MACBA: una síntesi de les més de 6.000 obres que el conformen.

I on són els límits? Per a David Armengol, comissari de la mostra itinerant, els límits estan lligats a les convencions: «Que en un museu es faci una performance és una cosa, l´altra és que un museu compri per al seu fons una performance. Aquí sí que ens trobem davant dels límits de l´art. Cal definir noves convencions, com es museïtzen creacions que no estan pensades per a ser objectes, sinó per tenir una relació amb l´entorn més temporal, efímera, concreta. L´exposició incorpora aquests límits perquè el MACBA assumeix constantment el repte de trobar-los», explica.

«Entusiasme» acull dibuixos, pintures, pòsters, sèries fotogràfiques, objectes quotidians convertits en elements únics, composicions de piano amb més de mil minuts de gravació, audiovisuals i instal·lacions. A mig camí entre realitats incòmodes i paradisos artificials, les instantànies i gravacions dels 17 artistes (Ignasi Aballí, Vito Acconci, Maja Bajevic, Marcel Broodthaers, Anne-Lise Coste, Esther Ferrer, Peter Friedl, Richard Hamilton, Emanuel Licha, Gordon Matta-Clark, Cildo Meireles, Younès Rahmoun, Tere Recarens, Àngels Ribé, Dieter Roth, Mireia Sallarès i Zush) recorren mons propis, accions quotidianes singularitzades, actes performatius, reflexions inconformistes i crítiques al mateix sistema de l´art. Per a Armengol, la tria mostra «des de l´artista que no tracta de canviar el món fins a l´autor que des d´una vessant més poètica confia en la pràctica artística per denunciar, incidir en el món i canviar-lo. Una de les preguntes que planteja l´exposició des de la intencionalitat de l´art és: canviem el món o ens allunyem d´ell?».

En relació amb un discurs crític del mateix mercat artístic, el comissari destaca que «part de l´exposició parla d´un art que pot anar en contra del mateix mercat, en contra d´un art que pot ser consumit, com l´obra del brasiler Cildo Meireles, que gravava missatges subversius en els envasos retornables de Coca-Cola. El museu pot tenir l´objecte aturat en una vitrina però no pot tenir l´acció». Al costat de Mireles, Armengol subratlla el treball del belga Marcel Broodthears, amb un discurs «autocrític, on l´obra qüestiona quina funció té un museu, quina és la funció de l´artista o quins són els rols del públic». Per al comissari, «l´hàbitat natural de l´art és escènic».

I el mèrit de la tècnica i l´academicisme, on ha quedat? Per a Armengol, «l´art contemporani l´ha posat en dubte». S´ha desdibuixat. Una mostra es pot trobar en les peces i obres de l´artista basca Esther Ferrer. «A partir d´un gest molt bàsic i essencial -assenyala Armengol-, l´obra d´aquesta artista té una carrega política forta, com per exemple la invitació a fer seure en una cadira i quedar-t´hi. És un discurs honest i sincer. La seva obra contempla l´art com a mecanisme que a través del seu missatge i linsistència pot fer canviar les coses, més que des d´altres àmbits».