«Sempre tinc una cançó més, un estil a desbloquejar i nous reptes musicals»

El llançanenc Fredrik Strand ha estat el primer representant de l’Alt Empordà al programa 'Eufòria' de 3Cat. Ha arribat fins a la sisena gala i la seva popularitat ha crescut com la pólvora, prova d’això és la quantitat de persones que han parat el cantant instants després d’acabar aquesta entrevista en el seu municipi.

Fins fa uns dies era concursant del programa 'Eufòria'. Com ha sigut aquesta experiència?

La veritat és que ha estat més curta del que m’agradaria, però estic molt content perquè és el primer cop que passo per un concurs així de cant i he pogut demostrar diferents facetes de la meva veu, com en el cas de «Rosó» i «Grande amore».

Parla de «Grande amore» que va cantar a la gala al revés on va sortir escollit favorit pel públic. Què va sentir en aquell moment?

Aquell dia, abans de conèixer el resultat final, sabia que havia d’estar orgullós i content del que havia fet passés el que passés. Això em va ajudar quan em van nominar les dues gales posteriors.

S’esperava ser expulsat a la sisena gala?

Tenia una sensació estranya perquè vaig estar molt tranquil durant tot el procés, però quan l’Albert Sala va començar a parlar vaig pensar que seria el meu últim dia a 'Eufòria'. Tot i així estic molt content perquè mai m’han dit res dolent de la veu essent un concurs de cant. M’he adaptat als estils que m’han demanat i si em moc més o menys crec que és secundari perquè no és el que he treballat durant anys.

De fet, el jurat sempre comentava que controlava molt bé la veu. Va ser a les últimes gales que es va pressionar més amb el ball.

Exacte. També es va dir que havia portat la meva proposta al líric i hi estic en total desacord i crec que molts cantants de líric també ho estarien. No sé a què es referien, potser feien esment al vibrator que tinc bastant controlat, però la tècnica no era lírica.

Com ha viscut aquests dies posteriors a la seva expulsió?

Molt bé perquè per fi he arribat a un punt de poder creure en mi després de molts anys treballant de forma malaltissa per la música.

Durant aquestes setmanes, en més d’una ocasió, ha dit que la música és la seva vida.

Penso que molta gent ho diu, però poca gent realment ho viu. Quan em van expulsar vaig sortir d’allà al voltant de les dues de la matinada, vaig arribar a casa cap a les cinc i a les onze ja estava fent música amb el meu productor. Sempre tinc una cançó més, un estil a desbloquejar, sempre hi ha barreges al meu cap i nous reptes musicals.

Tornant a 'Eufòria', com eren les setmanes a dins d’aquest talent?

Extraordinàriament intenses. Em veia incapacitat per fer alguna cosa més que no fos assajar la meva cançó, la coreografia i les segones veus i portar-me bé amb els companys i amb tothom del programa, als quals estic molt agraït perquè sempre ens hem donat suport i ànims, fins i tot fora d’'Eufòria'.

Per tant ha continuat tenint contacte amb els que segueixen al concurs, no?

I tant! Tot i que intento no parlar massa amb ells perquè sé de primera mà que estan molt ocupats, nerviosos i que han d’anar pel que toca. El contacte ja hi serà després, quedarà per sempre.

Tot i la intensitat de les setmanes que deia, podia continuar venint fins a Llançà?

Durant la setmana em quedava a Barcelona a un pis de la meva àvia, si no fos per això hagués sigut impossible. Aquí només venia a passar el dissabte.

De tot el pas per 'Eufòria', què és el que més l’ha sorprès?

Suposo que el que més és la intensitat. Jo em pensava que estava preparat, però un cop estàs allà necessites unes setmanes per posar-ho tot al seu lloc. He hagut de fer exercicis de meditació amb cursos en línia per poder estar tranquil. Una altra cosa que em va sorprendre és el creixement personal d’aquests dos mesos. Estic en el millor punt de la meva vida en aquest aspecte. Però també m’ha sorprès tenir aquesta bona relació amb els concursants, els coaches i, fins i tot, amb el jurat.

Teníeu contacte amb el jurat més enllà de la gala?

No, només aquell moment. Són instants tan plens d’emoció que queden més que no pas altres moments que no tenen aquesta càrrega emocional.

Un dels temes que sempre genera comentaris és la tria de les cançons. Els eufòrics hi teniu alguna influència?

Tenim una llista de cançons proposades per nosaltres i aleshores el programa ens les pot donar o no. Però has de tenir molta sort perquè et toqui una d’aquestes cançons. No teníem cap pes ni a la tria dels temes ni del vestuari.

El vestuari és un altre tema polèmic.

Diré el mateix de sempre perquè és el que opino. Jo no entenc res ni de ball ni de vestuari. Puc dir si m’agrada o no, però vist des del punt de vista d’algú que hi entengui pot dir que és molt bo.

A l’hora de preparar l’actuació teniu algun pes en la decisió?

La teva veu és la teva veu. Des del programa et diuen el tema i la versió, però cantar-la d’una manera o una altra ja depèn de cadascú. Sí que hi ha una posada en comú en què cantem davant els coaches i els companys i ells et donen la seva opinió. A partir d’aquí tu ho enfoques d’una manera o una altra.

Si hagués de triar una de les seves gales, amb quina es quedaria?

És difícil, però em quedaria amb tres moments. Com a cançó em quedo amb «Rosó», com a execució em quedaria amb el moment en què vaig cantar «Grande Amore» per segona vegada al final de la gala i, com a moment, em quedaria amb el comiat de l’últim dia amb «Always on my mind» quan vaig tornar a cantar. Malgrat ser expulsat, em vaig sentir molt estimat, tant pels companys com pel jurat perquè considero que com a mínim dos em tenen gran estima. Penso que va ser difícil per ells perquè en un moment un va voler tirar el temps enrere i a la Carol Rovira li va agradar molt.

Va sorprendre el moment en què va deixar els seus companys per acomiadar-se del jurat.

A cada gala cantava amb la por de què diran i vaig voler trencar la barrera que hi havia amb el jurat. Des de llavors he canviat a millor.

Una altra part del programa, és l’exposició pública. De cop volta va passar a ser una persona coneguda arreu.

El que més m’ha agradat és que el que han vist no era una màscara meva, era jo. Això fa que quan surto al carrer i et vinguin a parlar o a demanar una foto soc la mateixa persona que han vist a la televisió, no soc un personatge. Et puc caure millor o pitjor, però soc jo mateix.

Durant les setmanes que concursava existia un grup de Whatsapp gestionat pels seus pares que va acumular centenars de membres.

L’inici de tot això és curiós. Les meves àvies no són bones amb les noves tecnologies i vam fer un grup de Whatsapp familiar per passar l’enllaç per votar. Aleshores hi vam afegir altres persones i es va anar fent una bola de neu. Al principi era només per fer-ho més fàcil dins d’aquest cercle i després es va anar fent cada cop més gros arribant a més de 600 membres.

Seguia els comentaris a les xarxes socials o va aïllar-se de tot el rebombori a mediàtic?

Intentava aïllar-me, però és inevitable la temptació de mirar-ho una mica. Realment no m’he trobat opinions desagradables, tot el que s’ha dit ha sigut positiu. Com a molt m’he trobat alguna broma pel ball, però res més.

Ha estat el primer eufòric de l’Alt Empordà. Quina ha estat la rebuda dels veïns de Llançà?

Estic molt content perquè he pogut representar al meu poble i la meva comarca. A Llançà jo era el noi que canta, però com que he sigut jo mateix ara poden saber com soc. Estic molt agraït, perquè he estat molts anys tancat a la meva cova davant el piano i sortir i sentir-se estimat es valora molt.

Un cop ja ha sortit del programa, com és el seu dia a dia? En què treballa ara?

Després d’aquesta entrevista he quedat amb el productor. La gent no s’esperarà per res el que ve. No sé com anirà, però el dia en què jo pugui treure les meves cançons serà quelcom revolucionari. Jo he acceptat que soc un artista totalment versàtil pel que fa a composició i desconec els meus límits, però tinc ganes de continuar expenent-los. Vull crear una mena de rutina que se sàpiga que tal dia i tal dia sempre trec un nou tema. Vull fer coses molt innovadores. Ara el que tinc és l’absència de por i tinc moltes ganes d’obrir aquesta nova etapa.

Cap a quins estils es vol endinsar?

El que jo vull fer encara no s’ha fet. Tinc ganes de demostrar-ho en fets, cançó rere cançó. Cada tema serà una incògnita, fins i tot per mi.

Té pensat quan començarà a treure aquesta nova música?

No ho sé, potser a l’estiu ja podríem començar a treure coses.

Si saltem als seus inicis al món de la música, com van ser?

Va ser per un trauma. Vaig compondre una cançó, vaig cantar-la a l’institut quan cursava 1r d’ESO i va anar molt malament, des de l’escenari sentia com la gent se’n reia. No vaig poder acabar-la, vaig marxar, em vaig tancar al lavabo plorant i allà va ser quan vaig tenir el primer clic de la meva vida. Només tenia dues sortides: deixar-ho com una anècdota o començar a lluitar per això. Tenia clar que no volia tornar-me a sentir d’aquella manera mai més, però no pel que deien sinó perquè em creia les burles. No feia música perquè m’agradés, en feia perquè això mateix és el que em feia sentir que no valia res i volia demostrar-me a mi mateix que lluitaria per això fins a sentir-me algú. Jo he tingut una relació d’amor-odi amb la música, ara és totalment d’amor, però la música ha modelat la meva personalitat. Per això jo crec que he pogut evolucionar i continuo fent-ho i puc fer tants estils i barrejar-los. Jo no sento la música, la visc dins meu.

Es pot dir que ha sigut una lluita constant.

Totalment. Podria arribar a dir que la música ha sigut com una persona en la qual he abocat totes les pors i inseguretats. Jo ara puc parlar d’això perquè ja és una etapa passada.

I d’aquí va saltar a la formació musical que l’ha dut al Liceu i a aprendre a tocar fins quatre instruments.

Jo he anat a classe durant anys, però mai he sigut bon alumne, ni m’he sentit integrat ni a la classe ni a la lliçó. No percebia la música com l’explicaven els mestres i, tot i que els hi estic molt agraït per la seva dedicació, mai he sentit que anéssim en la mateixa direcció. Sempre he après molt davant el piano plantejant-me què m’havia d’ensenyar. Penso que hi ha una mancança realment gran en com s’ensenya la música. La música és un art, un art serveix per transmetre i l’única cosa que no t’ensenyen és a transmetre. Crec que es necessita un enfocament totalment diferent perquè et poden ensenyar les notes, però no t’ensenyen a connectar amb tu mateix i saber quin missatge es vol donar. Hi ha moltíssima gent que fa música durant anys i mai els hi acaba d’agradar perquè no connecten emocionalment.

Per acabar, quins concursants veu com a possibles finalistes?

Es diu molt que hauria de ser un noi perquè les dues primeres edicions van ser noies, però jo crec que estaria entre la Misty i en Xavi Noms.