Soleá Morente (Madrid, 1985) és la filla mitjana del cantaor Enrique Morente i la bailaora Aurora Carbonell. La seva germana gran, Estrella Morente, està considerada una de les grans del flamenc actual i també és cantant el seu germà petit, Kiki Morente. El seu debut es va estroncar amb la mort del seu pare, a finals del 2010. Però va reprendre el camí combinant l’herència de la cultura flamenca de la família Morente amb influències de pop rock i fins i tot de rock alternatiu, ja que es va aliar amb integrants dels grups granadins Los Planetas y Lagartija Nick per formar Los Evangelistas i impulsar un treball d’homenatge a Enrique Morente. Ara, després de tres treballs ja en solitari (inclòs el premiat Ole Lorelei) que demostren la seva capacitat camaleònica i que l’han catapultat com un referent musical, presenta Aurora y Enrique, un homenatge als seus pares.
El FABA ja feia dos anys que anava al darrera de la seva actuació al festival...
És veritat que estava pendent i que, per la pandèmia, no havia estat possible. Per fi hem trobat l’oportunitat, i tinc moltes ganes de presentar aquests disc tant especial, que està dedicat als pares, al FABA, a Manresa. Em fa una il·lusió tremenda. Em van trucar i vaig dir que sí.
Sap que és un festival petit i autogestionat, que es fa en un espai postindustrial? Sol actuar en aquest tipus d’escenaris?
Em fa il·lusió participar en aquests tipus de festivals més petitets, no tant multitudinaris. M’encanten aquests esdeveniments que es tiren endavant amb tant esforç. És un honor i un luxe que comptin amb mi. Canto a qualsevol lloc on em cridin, perquè la carrera es fa així: acudint als llocs on et truquen i et volen. I si se suma un festival com aquest, m’ho agafo amb molt d’orgull, ganes i il·lusió.
A més, ve al FABA a presentar un disc com Aurora y Enrique. Com va sorgir aquest treball?
És un disc que vaig compondre durant el confinament. Jo no tinc fills i, per mi, les meves creacions són com els meus fills. Però aquest té una connotació especial, perquè va de la relació d’amor dels meus pares i sorgeix de la necessitat de cantar a l’amor saludable, de reivindicar els vincles, sentimentals, d’amistat, el que sigui, entre les persones i que siguin positius. I això té a veure com està un per dins, perquè esculls les persones segons com estàs i el que un aprèn en el transcurs de la vida. La relació dels pares ha estat un exemple. Ara que ja sóc gran, quan miro enrera veig una relació d’amor ideal, de parella i també d’equip en la vida. En temps del confinament, que van ser durs per a tots, vaig fer un procés de destil·lació i de quedar-me amb el que més em podia ajudar a sobreviure. I va sorgir sola la idea. Era a casa de la mare, envoltada dels records dels pares, i la mare m’explicava coses... i em vaig inspirar per escriure el disc.
És molt generosa en compartir el seus sentiments, i també ho és la seva mare. Es palpa l’emoció entre les dues al vídeo de presentació de les dues primeres cançons del disc, Aurora i Ayer.
El vídeo el va realitzar Jonás Trueba. Diu que no és un videoclip, l’anomena «un trosset de realitat». És una cançó tant especial per a mi que necessitava la seva sensibilitat, que admiro del seu treball. Em va ajudar a explicar les emocions que van més enllà de la paraula i la música i es veu l’emoció pura, gens assajada. Amb un pla fix. Em va demanar de no ensenyar-li la cançó a la meva mare fins el moment de rodar per plasmar el moment i va ser un procés superemocionant. I la mare també involucrar, sent ella mateixa. Va ser increïble, amb una càrrega emocional molt forta.
I què passa quan presenta aquest treball tant especial en directe?
Visc moments molt especials. Quan connecto amb l’emoció, puc viure coses meravelloses, que no he viscut fins llavors. És el primer disc que he compost jo sola, tot i que he comptat amb la producció de Manuel Cabezalí i l’aportació dels músics. Però per primer cop he explicat la meva història, que és la dels pares, i això em porta a descobrir coses com a persona i compositora molt interessants per la meva carrera com a artista.
A banda de parlar dels pares, el disc inclou també una cançó com El pañuelo de Estrella, que comparteix amb la seva germana.
En aquest disc m’hi ha faltat en Kiki, però estava en plena gira! Sempre participem en els discos dels altres... I aquest cop he tingut la gran sort de comptar amb l’Estrella, amb qui fins ara no teníem cap duet oficial. I li afegeix tot el seu art i poderío, que fa la cançó més bonica. El vídeoclip és de Juanma Carrillo, i la meva neboda Estrellita i una altra cosina, que també es diu Estrellita, fan d’ella i de mi, a l’habitació jugant a ser cantants amb el micro... i ara les dues hem realitzat el somni. És una forma de reivindicar l’amor familiar. Va ser una experiència molt bonica i divertida. Vaig crear el disc sense saber si el publicaria, en ple confinament, i no pensava que donaria per tant. Estic molt contenta.
El seu pare va ser un renovador del flamenc. Vostè també ha fet evolucionar aquesta tradició. Però no es reivindica com a cantaora. Per què no?
Vaig començar dient que no era cantaora, però en la meva evolució em vaig acostant més al cante flamenc, que m’ha donat la possibilitat de crear la meva música. Cada cop és una unió més natural. I em descobreixo dues vessants, una part de vena cantaora, que cada cop es va involucrant més en el repertori. Ara mateix, no sento necessari fusionar, sinó cantar en un mateix concert El pañuelo Estrella, Fe ciega, inspirada per Lou Reed, i després una soleá. Ara sóc més radical, i abans feia més fusió. Potser tenia prejudicis i por a cantar flamenc per les comparacions, o potser no estava prou preparada, però a cadascú l’ha de guiar la seva intuïció. La meva manera de cantar flamenc no és l’usual, sinó que hi afegeixo la meva personalitat.
Li pesa la seva herència o és més important el camí que s’ha forjat?
Tot plegat va de la mà. Tinc un etern agraïment a la meva família, perquè aprenc d’ells i em dedico a això gràcies a ells. Al principi, el procés potser va ser més hostil, però he anat adquirint seguretat, aprenent l’ofici, i pots tenir el teu propi espai i reivindicar les seves idees. I això intento fer.
També és actriu i reivindica la igualtat de les dones gitanes.
Sempre estic en algun projecte o altre... Per mi la creació és una manera de viure. Em vaig dedicar a l’art per vocació innata, però arran de l’absència del pare vaig tenir una crisi vital i va ser quan, de forma natural, la intuïció em va dur al cant. Vaig connectar amb la veu com a teràpia, per sanar un moment de descontrol emocional. Em va ajudar i em va salvar i no puc separar la faceta creativa de la meva vida. L’art i la creació em fan ser millor persona.
