23 d'abril. Com cada any, encara que ja no hi siguis, celebro aquest dia com si fossis amb mi. Era el nostre dia. És el nostre dia.

Recordo quan era petit, la teva felicitat quan et regalava aquella rosa que robava del jardí dels veïns. Però encara és més viu el record de quan sortíem a passejar i veies les parades dels llibres.

No havies pogut anar a l'escola, massa feina a casa. En el fons mai no t'havia sabut greu, havies estat una nena feliç. Però tenies una espineta clavada, que mai em vas explicar.

Va ser aquell 23 d'abril de quan jo tenia 7 anys, quan ho vaig descobrir. Recordo mirant les parades dels llibres, tu amb la teva cara de fascinació. Et vaig demanar que m'ajudessis a buscar un llibre que tenia ganes de llegir. No m'ajudaves i no entenia per què. Fins que ho vaig entendre: no sabies llegir.

Et vas posar vermella i una llàgrima et va rodolar per la galta. Se'm va trencar el cor. No t'havia vist mai així, i menys per Sant Jordi.

Vaig trobar el llibre però finalment vaig decidir agafar-ne un altre: "Les meves primeres paraules" es deia. I te'l vaig regalar. Llavors ja no va ser una, van ser moltes les llàgrimes que et van rodolar per les galtes. Però aquestes llàgrimes eren diferents a la que havia vist abans.

El vam llegir junts, t'ensenyava igual que ho feien amb mi a l'escola i amb la tendresa amb la que tu m'havies ensenyat tantes coses.

Des d'aquell dia, no vaig agafar més roses dels veïns: per Sant Jordi un llibre.

Feliç Sant Jordi mare