Vaig fer diverses respiracions profundes per sentir-me capaç de no dir ni de fer cap disbarat. Com sempre, l'Anna m'havia manat de fer-li els deures la nit abans de Sant Jordi: una rosa de paper i cartró, en dues dimensions, tot respectant les instruccions del seu mestre. A la una de la matinada, encara no podia aclucar ull. Havia de rumiar en la compra per fer un àpat especial i en tot allò que algú, omnipotent, m'havia assenyalat com a única candidata a fer-ho.

A la fàbrica de cintes i cremalleres Dalmases, amb un horari partit, em guanyava un trist jornal, que sempre cobrava a deshora i que tampoc justificava haver d´aguantar les exigències d´una encarregada morruda i malcarada.

Ja fosquejava quan tornava baldada cap a casa. Com cada any, a la parada del Jacint, vaig adquirir, d'esma, tres novetats editorials.

-Anna! Marc!, ja ha arribat la mare! -va exclamar el meu marit quan em va sentir obrir la porta.

Deuen esperar els seus llibres -penso jo, ja que sovint entro en un silenci on habiten tres persones abduïdes en un món virtual, davant d'una maleïda pantalla. Però avui no. D'una revolada m'amaren de petons, abraçades i roses. La flaire de les flors apaivagava la poca efervescència que restava rebel al meu cervell.

-El sopar és a punt - em diu en Pau.

-Hi hem ajudat! - afegeixen els meus fills.

Vaig desitjar que l'essència de Sant Jordi explotés; per recollir-ne fragments cada dia, per a la resta de l'any i fins al final del meu trajecte.