Hi ha pocs autors a qui la pandèmia hagi agafat en pitjor moment. Núria Pradas, veïna de Sant Esteve Sesrovires des de fa gairebé una dècada i mitja, va guanyar a principi d'any el Premi Ramon Llull amb la novel·la Tota una vida per recordar. 60.000 euros, l'edició en català, castellà, portuguès i italià -la venda dels drets a Alemanya s'hi va afegir posteriorment- i una promoció de primera divisió. Però, és clar, ningú comptava amb el virus: «el llibre va sortir la setmana abans del confinament, vaig fer cinc presentacions en cinc dies, n'hi havia altres de previstes... i, de cop, tot aturat».

No és sobrer pronosticar que la història d'una noia que deixa la seva família a Nova York per traslladar-se a Los Angeles i complir el somni de treballar com a animadora als estudis Disney s'hauria convertit en un dels grans èxits de Sant Jordi. «Prefereixo no pensar-hi gaire», apunta aquesta escriptora de llarga i reeixida trajectòria que, malgrat tot, aquests dies es fa molt present a les xarxes en xerrades organitzades per l'editorial per donar a conèixer l'obra.

«Els actes a Instagram Live han de ser lleugers i no s'han de fer llargs perquè és difícil estar-se una hora davant d'una pantalla, a vegades no es veu bé, es perd el so... però congregues sempre almenys 40, 50 persones, i arribes al centenar durant les vint-i-quatre hores següents perquè el vídeo continua penjat», explica Pradas: «tant de bo hi hagués sempre tanta gent a les presentacions presencials».

La virtualitat depara avantatges i inconvenients i la sesrovirenca ha arribat a la conclusió que, en el futur, «aquestes activitats a la xarxa poden ser un bon complement amb la presentacions físiques». Sap el que diu perquè en la seva llarga carrera com a autora -amb molt camí fet en el territori de la literatura infantil i juvenil- «he arribat a desplaçar-me a una ciutat per parlar d'un llibre un dia a les 7 de la tarda i plovent i trobar-me que només venen dues persones».

Núria Pradas admet que «aquests dies, el nivell de concentració baixa moltíssim; hi ha gent que diu que està llegint com mai ho ha fet, i jo sóc molt lectora, però em costa molt llegir o veure una sèrie; i si intento escriure, vaig molt lenta. Intento tenir una rutina, repassar l'anglès...».

La guanyadora del guardó més ben dotat econòmicament de les lletres catalanes, juntament amb el Sant Jordi, va veure com va passar de tenir «un ritme frenètic» a «frenar de cop» i ara es troba que «el més angoixant és no saber quan s'acabarà». La data del 23 de juliol -escollida per al Sant Jordi en diferit- és a l'horitzó, però «aleshores ja estarem preparats per fer actes multitudinaris?».