En confinament, llegeixo el llibre Factfulness. El món va millor del que et penses. Deu raons que fan que no el vegis tal com és, de Hans Rosling (Ed. La Campana), comprat l'any passat per Sant Jordi, llavors acabat d'editar.
La visió de l'ampolla mig plena que dona Rosling és molt convenient en aquests moments en què fins i tot els més resilients, entre els quals em considero, ho veiem bastant fosc. Rosling usa dades oficials publicades per organismes internacionals sobre l'evolució d'una sèrie d'indicadors. I en tots ells, amb algun sotrac pel camí, la tendència sol ser positiva. Relaciona, per exemple, dades de coses negatives que es van reduint: l'esclavitud legal, els vessaments de petroli, el cost dels panells solars, les infeccions de VIH, la mortalitat infantil, els morts en combat, els penats de mort, l'ús de la gasolina amb plom, els morts en accident d'aviació, el treball infantil, els morts en desastres, les armes nuclears, els casos de verola, les partícules de fum, la destrucció de la capa d'ozó, la fam.. I en canvi, enumera coses positives que augmenten, com: les àrees protegides, el dret al vot de les dones, la producció fílmica i musical, la producció científica, l'alfabetització, la producció de cereals, el nivell de democràcia, l'escolarització de les nenes, la cobertura elèctrica i de telefonia mòbil i internet, l'aigua potable, la immunització...
En aquest marc, és interessant observar l'evolució de l'esperança de vida des del 1800 fins ara. A grans trets, es pot dir que l'esperança de vida va estar estancada als 31 anys de vida fins al 1880, entorn de l'època en què es va produir un sotrac d'uns quants anys a causa de fams importants. Des d'aquest moment s'enfilà lentament fins als 36 anys, l'any 1914. Allà, la Primera Guerra Mundial i la grip espa-nyola provocaren un esvoranc de 10 anys menys d'esperança de vida de cop. L'esvoranc es va refer ja l'any 1920 i continuà l'ascensió fins al 1939 amb 42 anys, en què la Segona Guerra Mundial provocà un altre sot de 5 anys menys de vida, però que no es remuntà fins al 1950. A partir d'aquí l'esperança de vida es dispara fins avui dia, en què estem als 72 anys d'esperança de vida al món.
Quin serà l'esvoranc que acabarà produint la Covid-2109? Tornem a contemplar amb més detall els esvorancs del segle anterior. La grip espanyola (1918-1919) va significar la mort de 25 milions de persones. L'impacte demogràfic de la pandèmia fou tan important que l'any 1918 el creixement natural de la població barcelonina, és a dir, la diferència entre els nascuts i els difunts, es va negativitzar. A aquests 25 milions cal afegir-hi els més de 8 milions de morts de la Primera Guerra Mundial, amb un total de 32 milions de defuncions traumàtiques extraordinàries.
A la Segona Guerra Mundial la xifra intermèdia de morts se situa en uns 60 milions de persones. En aquest cas, el major nombre absolut va tenir menor impacte pel que fa al descens de l'esperança de vida, però en canvi es va perllongar la recuperació demogràfica fins a l'any 1950 per l'efecte devastador sobre les estructures productives, superior a la Primera Guerra i a la grip espanyola.
I ara mateix on som? Davant d'un nou sotrac. Segons les últimes dades, a tot el món s'han declarat 1.535.871 casos de Covid-19. Però si els estudiosos Vollmer i Bommer tenen raó, només serien el 6% dels reals i caldria multiplicar-ho per 16,66. I això dona més de 25,5 milions de casos, per ara. També per ara, el percentatge de morts sobre el total de contagiats se situa entre el 2% de Corea i el 16 % de França.
La variabilitat de les xifres pot deure's a les diferents formes de comptabilització i al nombre de tests realitzats. Però en tot cas, si aquestes xifres són certes, fent la proporció, ens situarien entre uns 500.000 morts i uns 4 milions de morts possibles. És prematur vaticinar i deduir si el nombre relatiu de difunts al final serà superior al que va causar la grip espanyola del 1918. També és molt probable que l'impacte sobre l'esperança de vida sigui menor, ja que majoritàriament l'actual epidèmia ataca una massa de població molt més envellida que fa un segle.
En definitiva, és probable que si d'aquí a uns anys es pot donar continuïtat a les corbes publicitades per Rosling, vegem que potser la davallada de l'esperança de vida va ser imperceptible i el retorn a la corba de creixement anterior es va fer ràpidament.
El que no diu aquesta estadística demogràfica és quina serà l'evolució de tots els altres paràmetres de millora de la civilització que explica Rosling. I probablement el conjunt del món continuarà progressant globalment, si no fos per l'autèntica amenaça del canvi climàtic. Ara bé, això són mitjanes internacionals. Posant la lupa, no tothom se'n sortirà igual. I patiran els estats de nou-rics, com l'Estat espanyol, l'italià i en part el francès, que han assolit fa més poc que el nord d'Europa nivells alts de consum i benestar, per sobre de les seves capacitats de crear valor.
En la cursa del desenvolupament, els estats nòrdics reprendran la seva marxa cap a models d'economies innovadores i sostenibles i alguns estats asiàtics superaran l'estatus dels països europeus mediterranis. Quan Christine Lagarde, la presidenta del Banc Central Europeu, avisa els líders de la UE que l'economia de la zona de l'euro es podria reduir fins a un 15% com a resultat de la pandèmia, està parlant de mitjanes. Això vol dir que alguns països poden escapar-se del sotrac amb caigudes de menys del 10%. I d'altres per sobre del 15%. Algú faria una aposta sobre en quin bloc estarà Espanya?
Després de la Covid-19, el món, amb amenaces grosses com el clima, pot anar avançant de mitjana. El tema és que el desgovern al qual ens condemna un estat fallit ens situa a la banda baixa de les previsions.
