A les campanyes electorals en veiem de tots colors, però aquesta segona volta que ens ha tocat viure ha sigut de les que fan història. Per un costat, el ministre de l´Interior espanyol, al més estil TIA de Mortadelo y Filemón, mostra als ulls de tothom com funcionen les clavegueres de l´estat. I, lluny de dimitir i d´entendre que no tot s´hi val, que les idees polítiques en democràcia es combaten dialogant i pactant, opta per utilitzar les forces de l´Estat per combatre els projectes polítics que planteja la societat catalana i les persones que els defensen. Ho havíem vist publicat d´altres vegades. Ara ho hem pogut escoltar, amb vergonya.
Res de nou, malauradament, del que ens arriba de l´altra banda.
Per un altre costat, l´anàlisi democràtica lamentable que hem hagut de sentir sobre el Brexit, en què, lluny de veure-hi el valor d´una fórmula de participació directa, ens parlen només dels riscos, considerant la societat un ens immadur a qui donar la veu és quelcom prematur i perillós; en definitiva, incontrolable. En aquest sentit, tampoc res de nou a l´altra banda.
Malgrat tot, i mentre a Espanya el PP en surt reforçat, els resultats d´ahir demostren una tossuda solidesa en el vot independentista a Catalunya, un vot guanyador si va unit. Tot un missatge de país.
Cal entendre també que l´electorat dóna un missatge a Convergència: la necessitat de crear un nou partit des de la centralitat i la defensa, sense complexos, del projecte polític que ha de portar a la independència de Catalunya. Així ho farem.
