Josep Guardiola i el seu Barça han fet que, en mig any, una afició que treia mocadors al Camp Nou i no confiava en l’equip ara faci porres amb resultats de 4-0 en amunt per al clàssic d’aquesta nit entre el Barça i el Madrid (22 hores, La Sexta). Ho ha aconseguit a còpia de ser fidel a les seves idees, a la seva manera d’entendre el futbol, i a una disciplina basada a convèncer els jugadors que el que fan no és un caprici de qui seu a la banqueta, sinó que és quelcom que es fa pel seu bé. Paral·lelament, el gran rival, el Reial Madrid, a qui només aguantaven les lligues guanyades a causa del baix rendiment blaugrana, ha recollit allò que ha sembrat en els darrers anys, improvisació, inestabilitat institucional i poca i mala planificació de futur.

La manera de jugar del Barça de Guardiola és el resultat del treball des de molts camps. Algú com ell, que ha viscut dins el club durant tants anys, sap que l’equip no pot jugar de qualsevol manera, ha de guanyar i agradar. Per això no va renunciar, des del principi, al 4-3-3, tot i les veus que li aconsellaven un 4-4-2 més conservador. La feina d’obrir el camp, per a un equip ofensiu, és essencial. Però aquesta manera de jugar no podia oblidar la defensa, els conceptes apresos en la seva etapa de jugador a Itàlia, al Brescia i, més curta, a la Roma. La pressió sobre el rival, també coneguda del millor moment de Rijkaard a la banqueta, havia de ser essencial.

El principi va ser la configuració de la plantilla. Neteja d’elements que podien ser perniciosos, com Deco i Ronaldinho. Eto’o es va quedar perquè ningú no li podia pagar allò que demanava. Contractacions d’obrers, jugadors de complement dels homes del planter, triomfadors a l’Eurocopa i que havien de ser la base del projecte. I Messi, l’estrella indiscutible del nou equip. Una plantilla que en principi semblava curta.

Paral·lelament, el Madrid es volia regalactitzar, però els blancs, que van fer de l’èpica la seva manera de viure durant els dos darrers anys, no aconseguien fitxar Cristiano Ronaldo i perdien Robinho. L’equip, un any més gran i sense reforçar, i amb un Schuster cada cop més enfrontat al director esportiu, a la premsa i a l’afició, no oferia bones sensacions. I ja se sap que si les coses no funcionen al Bernabéu, més tranquil·litat a can Barça.

El començament de Guardiola a la lliga no va ser fàcil, amb un punt de sis de possibles contra Numància i Ràcing, però aleshores va començar la ratxa de victòries i, sobretot, de golejades. L’equip, a més, gairebé no tenia lesions. En quatre mesos de competició, l’única d’importància ha estat la d’Iniesta. La confiança en el treball dels seus ajudants també és primordial per al tècnic.

Tàcticament, quedaven alguns ajustaments per fer. El fitxatge estel·lar, el del lateral Dani Alves, ja dóna fruits gràcies a la manera com els tres defenses restants i el mig centre (Touré o Busquets) li fan les cobertures. La línia del darrere, molt avançada, amb homes com Piqué o Márquez amb capacitat per sortir amb la pilota jugada. Això allibera un Xavi que ara pot actuar més lliure i tenir més ocasions de marcar gols i ser decisiu. Al centre del camp, dues sorpreses: l’esmentat Sergio Busquets, a qui coneixia del Barça Atlètic, i l’islandès Gudjohnsen, que s’ha revelat com un gran treballador, amb classe i arribada a l’àrea rival. I al davant, els artistes. Però uns artistes sense permís per fer el que vulguin. Messi, Eto’o, Henry, Iniesta, Bojan o Hleb són els primers que han de pressionar el rival.

Guardiola té comportament de gentleman a la sala de premsa, però tàcticament és despietat. No perdona. El seu equip pressiona fins al descompte de la segona part, i si en pot fer sis, no queda en quatre. Sabia que arribava amb una feina primordial per fer, com era recuperar la il·lusió d’un públic que, a poc a poc, torna al Camp Nou i a confiar en un equip que treballa. Avui arriba un Madrid tocat, amb nou entrenador, a qui tota la culerada vol clavar una mà de gols. Guardiola, però, sap que la temporada no s’acaba avui i que falta molta feina per fer.