La primera medalla d'or simbòlica dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 se la van penjar els milers de voluntaris que van donar suport al projecte fins i tot abans que Samaranch, el 17 d'octubre del 1986, pronunciés la famosa frase « À la ville de ? Barcelona». En els mesos previs a la proclamació de la capital catalana com a seu de la cita del 1992, al llarg dels sis anys de preparació de l'esdeveniment i durant les dues setmanes dels Jocs, les persones que es van apuntar per donar suport de forma altruista a l'event més rellevant organitzat fins aleshores per la ciutat comtal es van convertir en un puntal indiscutible de l'organització.
El vídeo de promoció de la candidatura de Barcelona que va dirigir Leopoldo Pomés va oferir al món la primera gran imatge del projecte: de cases, carrers i places sorgien dotzenes de joves que començaven a córrer a fins trobar-se plegats al voltant de l'alcalde Pasqual Maragall, senyal del suport a la iniciativa de convertir l'urbs mediterrània en la 25ª seu olímpica de la història moderna dels Jocs.
La inclusió del voluntariat com a una de les claus de l'organització va encaixar a la perfecció en el relat optimista i positiu que va envoltar l'esdeveniment. Tot i algunes denúncies que van posar el focus en els aspectes especulatius de l'operació olímpica, el suport popular va ser altíssim i la ciutat va viure una profunda transformació urbana amb l'apertura al mar i la construcció de les rondes com a grans fites.
La inscripció de voluntaris va arribar a 72.000 persones abans de l'elecció de la ciutat com a seu i es va enfilar fins als 102.000 en el moment decisiu de l'estiu del 92. No tots ells van col·laborar finalment en els Jocs, però la seva presència va ser decisiva en altres episodis del projecte, com el recorregut de la torxa. Regió7 va seguir l'itinerari de la flama en les tres etapes de la Catalunya Central, des de l'entrada al Berguedà procedent del Ripollès fins a la Seu d'Urgell en la primera jornada, d'allí fins a Manresa en la segona i la ruta cap a l'Anoia i Montserrat en la darrera.
El vestuari blanc dels Jocs va esdevenir un dels elements identificatiu de Barcelona 92. L'organització d'un certamen d'aquesta magnitud genera una enorme quantitat de llocs de treball, tant a l'aeroport del Prat, punt d'entrada de milers d'atletes i visitants, com als pavellons i els estadis. Els periodistes de Regió7 que van cobrir les competicions van poder comprovar l'entusiasme dels voluntaris, i com a mostra de simpatia, aquest diari va publicar una fotografia amb una petita representació dels que donaven suport a la vila de premsa en la que es veuen els joves treient el cap per les guixetes on es desaven els resultats i els comunicats per als reporters arribats d'arreu del món.
Els voluntaris van ser la cara més amable d'uns Jocs que van donar a conèixer Barcelona al món. Amb la candidatura i l'elecció, la ciutat va deixar enrere la grisor del franquisme i els inicis de l'època democràtica, i els setze dies de glòria de l'estiu del 92 van convertir la capital de Catalunya en un reclam turístic de primer ordre, com s'ha demostrat postetriorment. Com ja ha mostrat el país amb altres iniciatives, des de la Marató de TV3 a les recollides d'aliments, el voluntariat va estar a l'alçada del repte.
