«Sé que tinc 58 anys, però no em sento gran. Lògicament he abaixat el nivell esportiu i ho veig si faig comparacions, però em sento com si els anys no haguessin passat». La manresana Teresa Forn és entusiasta del que practica, les curses de muntanya; són la seva vida. Fins i tot pot presumir d’haver estat la millor del món el 2003.
«En aquest món de les curses de muntanya hi ha poca gent de la meva edat que competeixi. Encara més, hi ha invisibilitat dels participants de més de 50 anys a Catalunya i a Espanya, sobretot si som dones. En el meu cas, no tant, perquè tinc un nom, però les altres són ignorades, menystingudes. Això no passa a França, on animen molt les corredores de la meva edat, som més ben tractades», comenta Forn, i afegeix que «em costa competir en alguns campionats, com la Copa del Món, perquè les categories no estan ben estructurades. Una corredora de més de 50 anys no pot estar inclosa en la classificació de les de 40 perquè hi ha molta diferència. A l’atletisme, normalment, les categories de veterans va per grups de cinc anys en cinc anys. No vol dir que competim pel premi, però és el detall. Jo no ho necessito, però parlo per altra gent. Segur que hi ha noies veteranes que si les tractessin més bé, encara estarien corrent. En el meu cas, corro perquè m’agrada, ho faig per mi, perquè visc de la il·lusió de córrer».
Teresa Forn té com a patrocinadors Sport HG i AML Sport. «Han confiat en mi els darrers tres anys. Valoro molt aquests ajuts comercials a la meva edat, perquè quan en tens menys de 40 i ets ‘mona’ ja ve Salomon i t’esponsoritza. Costa molt trobar patrocinis, i anima molt si els tens».
Corredora autodidacta
Menys dos dies per setmana, Teresa Forn surt a córrer «per fer entrenaments de qualitat, amb cara i ulls; faig dues o tres hores diàries. He tingut la sort de tenir entrenadors de qualitat, però ara em planifico jo mateixa segons el que em van ensenyar. Actuo segons les meves sensacions: ja fa deu anys que estic sense algú que em guiï. Pel que fa a les competicions, aquest any he canviat, he deixat de banda moltes curses de 20 o 30 km per dedicar-me a les llargues, que són les que m’ho passo més bé, sobretot les d’alta muntanya. Ara a l’hivern faig curses de ruta per mantenir la velocitat».
Teresa Forn, amb els anys, ha corregut arreu tot tipus de proves. Si n’ha d’escollir una és la Ruta dels Cims d’Andorra, de 170 km. També la Cursa de les Valls d’Àneu, de 97 km, i la del Vall de Tena i Penyagolosa. En totes aquestes encara aconsegueixo bones classificacions. A les Valls d’Àneu vaig quedar quarta absoluta amb un final espectacular; hauria pogut ser tercera però em vaig despertar tard». En el campionat d’Espanya, Teresa Forn ha estat enguany subcampiona màster: «la campiona em va sorprendre perquè jo em pensava que era d’una altra categoria. En campionat de Catalunya, a la Garrotxa, en què hi havia posat molta il·lusió, vaig haver de plegar per l’asma, per prescripció mèdica de l’organització al km 40», ha recordat Forn, que també ha participat enguany a la Copa Catalana d'ultra resistència amb molt bons resultats.
Passió per les ultres
La passió per les ultres ha portat Teresa Forn a fer-ne vuit en un any. «En gaudeixo molt, de totes, perquè totes tenen alguna cosa interessant. El que em molesta és la infraestructura que hi ha al voltant de les ultres, sobretot per tot allò que t’obliguen a portar a la motxilla», diu Teresa Forn, i afegeix que «es parla molt de la cursa del Montblanc, però allà el que s’ha de fer és córrer i, en canvi, jo prefereixo els recorreguts tècnics, de muntanya. L’ultra del Montblanc no l’he feta i el meu marit sempre em diu que pel 60è aniversari em regalarà la inscripció i l’estada, que val molts diners».
Per influència familiar, Teresa Forn, que professionalment es dedica a la gimnàstica de manteniment, té dos nebots, la Nuri i el Carles, que també corren.
Però no tot són flors i violes per a Teresa Forn, perquè l’asma crònic que té li ha fet alguna mala passada: «Carme Comellas és la meva doctora de confiança i m’ha d’anar controlant. Alguna cursa l’he haguda de deixar per aquest problema. Respiro molt fort, és la meva debilitat. Si vaig al psiquiatre per poder de córrer tantes hores tota sola?, tinc coses millors que el psiquiatre, la meva feina, les meves alumnes. Ja fa 25 anys que treballo per l’Ajuntament fent gimnàstica de manteniment i tinc dones que vénen des del primer dia. Són les meves psicòlogues perquè em mantenen en el món real. Només un cop he anat al psicòleg, quan encara corria asfalt i no feia muntanya».
Teresa Forn recorda la cursa més llarga, de «49 hores, tot i que en aquesta prova vam estar dues hores parats per culpa d’un temporal, un aspecte que en el meu cas em va perjudicar molt perquè em va costar tornar a arrancar». En aquest sentit, Forn deixar clar que «jo en una cursa no dormo gens, tot i que hi ha gent que ho fa. M’agrada gaudir de la nit, de la lluna; tampoc no porto mai auriculars. Vull viure de prop els sons de la naturalesa, saludar la gent que passeja per la muntanya. Acostumo a anar sola tot i que a vegades ens agrupem dos o tres corredors per fer treball en equip.
De cara al futur, Forn no pensa pas deixar les curses de muntanya tot i que «vull anar any a any. Ara selecciono molt les proves, necessito bones organitzacions».
