Dues generacions per liderar el present del Baxi

Ho explica Toolson en parlar del paper de tots dos a l'equip. «Frankie és un líder perquè un base sempre ho és. Ha arribat nou i és jove, però ho està sent. Per la meva banda, soc un dels veterans de l'equip, qui, de vegades, aconsella els nous i a la meva manera ho soc. Assumeixo que puc ser una referència per a la resta». Ferrari admet que «intento assumir el meu paper de director de joc i ser dur, però suposo que gent més veterana com Ryan o Eulis Báez són els que han d'assumir aquesta responsabilitat. Tenir-los al costat t'ho fa tot molt més fàcil. Quan dubtes sobre alguna cosa, ells tenen una resposta a punt».

El procés de millorar

No han estat fàcils, les primeres setmanes, per a Ferrari. Una lesió a la mà esquerra el va tenir un mes fora de competició i l'equip va encadenar derrotes. «Haver tingut problemes forma part de la temporada i també hi ha hagut mala sort en alguns partits, com contra el Gran Canària, el Fuenlabrada o l'Estudiantes. Si algun hagués caigut de la nostra banda, les coses es veurien diferents».

Perquè, tan gran és la diferència entre l'equip que va enlluernar a l'inici de la temporada passada i el d'aquesta? Aleshores ja hi era Toolson. Segons ell, «llavors vam començar molts veterans a la plantilla, com Doellman, Renfroe o jo mateix. La gran diferència és que aquest any hem perdut per poc en duels en què l'any passat vencíem per poca diferència. Allò ens va ajudar a començar bé i els joves jugadors que hi havia es van empeltar de confiança». També hi afegeix «tot el problema amb el passaport de Jordan Davis i lesions en homes com Frankie, Pere Tomàs, Kravish, Báez o la meva. Hem necessitat més temps per adaptar-nos a tot, però amb la tornada dels lesionats i la integració de fitxatges com Luke Nelson tot anirà millor».

Es coneixen sense haver-se vist

Ara són companys d'equip, però què en sabien, Toolson i Ferrari, l'un de l'altre abans de trobar-se a Manresa? «El coneixia abans de venir», assegura amb un somriure el veterà escorta. «A la universitat jugava contra dos cosins meus. Quan vaig saber que el fitxàvem, hi vaig parlar i els ho vaig dir. Em van assegurar que ho trencaria tot, que era molt bo i que ens aniria molt bé, i això em va alegrar».

Ferrari confirma que «és veritat. Vaig jugar contra ells en el meu any de júnior [tercer any dels quatre a la universitat]. Toolson és un cognom amb molt pedigrí als Estats Units. Tothom sap que és una família de bons jugadors».

Per a Toolson, Ferrari «té una gran carrera a la vista, a Europa. És allò que els americans anomenem un tweener [de la paraula between , que vol dir «entre»]. Està entre un jugador d'NBA i un de molt èxit a Europa. Si segueix aquesta evolució tindrà moltes opcions per triar el seu futur». De moment, un Fer-rari correcte, però que no s'estén gaire en les respostes, assegura que «ara he de jugar partit a partit i a final de temporada ja veurem què passa. Llavors hauré de parlar amb el meu agent».

Admiració per certes habilitats

Ara ja fa setmanes que s'entrenen i juguen plegats. A la pista es veu una bona relació entre tots dos i afirmen que poden aprendre coses l'un de l'altre. D'aquesta manera, Toolson enveja del seu jove company «la manera com dribla els contraris. Aquest ha estat sempre el meu punt dèbil i ho hauria de fer millor tenint en compte que soc un guard ». Als Estats Units, la catalogació de les posicions a la pista és diferent de l'europea. Allà, els bases i els escortes són guards . Normalment, un és el director i l'altre és el tirador, però tenen la mateixa denominació. Toolson recorda que «quan era jove em vaig fixar molt en el tir i poc en el driblatge. Ara el joc evoluciona cap a a la necessitat d'esquivar contraris si ets un guard . Puc fer-ho i generar els meus tirs, però no tant com voldria». Ferrari, en canvi, desitjaria «poder frenar de cop com fa Ryan i tirar de dos punts amb efectivitat. Ho fa en cada partit».

L'extensió de la família

Frankie Ferrari va arribar l'agost a Manresa acompanyat de la seva mare. Era el primer cop que residiria fora dels Estats Units. Ara viu sol. «Les primeres setmanes van ser dures, i més amb la lesió. Allà tenia la universitat a prop de casa i sempre estava envoltat de la meva família. Però a poc a poc m'he anat sentint millor. M'ha ajudat el suport de la gent al carrer i també el de persones com el Ryan i la seva família. Han estat com una extensió de la meva».

Toolson està casat i té tres fills. Explica que ha acollit Frankie com un parent més. «El convido un cop a la setmana a sopar a casa. La meva dona cuina un àpat familiar i ens ho passem molt bé». Actua així perquè «recordo molt el meu primer any fora de casa. Va ser a Esmirna, a Turquia [al Pinar Karsiyaka]. Trobava a faltar molt la família. Per aixo vull que ell trobi el suport de l'equip i tant jo com la meva dona som al seu costat per ajudar-lo en allò que necessiti».

El mateix Ferrari confirma que «la dona i els fills del Ryan són fantàstics. A ells els tracto com si fossin els meus germans petits i això m'ha fet sentir molt a gust aquests primers mesos». D'aquí a unes setmanes, a més, passarà «el meu primer Nadal lluny dels Estats Units. Vindran a veure'm la mare i el meu germà. Abans, però, celebrarem Acció de Gràcies [dijous vinent]. Ja sé que vosaltres, aquí, no ho celebreu, però aniré a ca els Toolson i aquell dia farem un bon sopar tots plegats».

L'ombra de la retirada

En l'altra banda d'aquesta nova família, els darrers mesos tampoc no han estat fàcils per a Ryan Toolson. Es va lesionar a l'esquena el maig passat, no va poder finalitzar la temporada i no ha tornat a les pistes fins a mitjan octubre. Ara es troba bé però «en els primers partits estava una mica desanimat. Quan vaig tornar de la lesió pensava que estaria millor, però, si ho mires amb perspectiva, era normal que dubtés. Feia mig any que no jugava a bàsquet». Explica que «l'estiu va ser terrible. El metge em va dir que no fes res durant les sis primeres setmanes. Quan vaig provar de tornar a començar, l'esquena se'n va ressentir i vaig haver de començar de zero. Podia tirar, però no córrer. Al final de l'estiu no em trobava bé i era tot molt frustrant. Ara valoro cada entrenament i espero continuar millorant cada dia».

I davant d'aquesta situació, va arribar a pensar que hauria de deixar el bàsquet, com va fer el seu excompany Justin Doellman l'any passat? Revela que «a qui primer vaig trucar va ser a ell. Havia tingut la mateixa lesió a l'esquena. Les coses eren molt complicades i, en el pitjor dels casos, hauria hagut de retirar-me. Va passar el millor i em sento afortunat perquè la lesió no era tan seriosa com pensava a l'inici i he pogut tornar» a una ciutat on «la meva família ha estat i és tremendament feliç».

Agraïts

És precisament a l'afició a qui Toolson vol dedicar «un agraïment. Som penúltims i, tot i això, dimarts va venir molta gent al pavelló. M'agrada que vinguin tant si guanyem com si perdem. Els demano que estiguin amb nosaltres perquè quan tornin els lesionats i tothom estigui integrat a l'equip, arribaran més èxits». Ferrari, per la seva banda, admet que «el que més m'ha sorprès ha estat la passió que té la gent pel bàsquet. Tant és que juguis a Barcelona o a la pista del darrer classificat, donen el seu suport a l'equip amb una gran intensitat». I per acabar, un vaticini optimista: «El millor encara ha d'arribar».