La manresana Loles Vives (1957) toca moltes tecles. És biòloga i especialista en nutrició, però també va ser entrenadora personal i periodista, aquesta última ocupació l’ha d’ajudar a l’hora de divulgar. Per sobre de tot, però, es considera atleta i velocista. A punt de fer 64 anys encara obté títols en curses i salts. El 2016 va tenir èxit amb Pacta con el diablo, un llibre sobre què fer si vols arribar a gran en bona forma. Cinc anys després, l’ha actualitzat.
Per què va sorgir aquesta ampliació del llibre anterior?
És una edició actualitzada i revisada. El llibre va sortir el 2016. Han passat cinc anys. Durant el confinament, l’editorial em va plantejar oferir el llibre gratuïtament en format de llibre electrònic durant uns dies. Vaig avenir-m’hi i hi va haver moltíssimes descàrregues. Quan es va acabar aquest període de gratuïtat, es va convertir en un dels llibres més consultats d’esport i salut durant molts mesos. La gent de l’editorial em va demanar de fer una nova edició i jo els vaig demanar d’actualitzar-ho una mica perquè cinc anys, en aquest món, és molt temps i algunes coses han canviat. Em van dir que no es podia canviar tot el llibre però sí fer variacions més enfocades cap a la salut que cap a l’esport.
De fet, esport i salut són dos elements que han d’anar lligats.
És clar, per mantenir una bona salut cal fer exercici, ni que no sigui d’alta competició. Fins i tot aquesta pot ser perjudicial si hi ha un estrès gaire elevat. Però fer exercici és un dels pilars fonamentals per anar fent anys amb bona qualitat de vida i arribar a ser funcional i autosuficient quan ets gran.
Quins són els aspectes que va actualitzar?
Les noves directrius de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ja recomanen fer 300 minuts d’exercici en lloc dels 150 anteriors, tot i que també demanen que comencis amb 150. El 2016 jo ja parlava de la importància de treballar la força. Abans es donava més importància a l’exercici cardiovascular, però ara la força ja es considera gairebé igual. Sabem que el múscul és un òrgan endocrí com pot ser el fetge o la melsa, ja que quan es contrau segrega unes hormones, les mioquines, que s’interrelacionen amb altres parts del cos com els ossos, el cervell i el teixit greixós. D’aquí s’entenen alguns dels beneficis de l’esport. Aquest és un aspecte important en les dones, ja que quan arribem a la menopausa i baixen els estrògens, hi ha un augment de fragilitat òssia que pot derivar en osteoporosi o en fractures com les de maluc. Encara hi ha tabús en les noies a l’hora de treballar la força ja que no volen estar musculades, però els és profitós de cara al futur llunyà. Els baixos nivells de força també poden provocar més problemes amb la covid, ja que les mioquines reforcen el sistema immunitari. També hi introdueixo consells de tipus nutricional i matisos sobre la vitamina D.
Saben quin tipus de gent s’interessa més pel seu llibre?
No m’ho han dit, però va destinat a gent de 30 anys en amunt, que és quan comença el procés d’envelliment. Quan ets jove, no penses en la salut, que la perdràs. Ho estem veient amb les infeccions de covid de gent jove, perquè no té por. Això sí, com més vell i més deteriorat estàs, els petits canvis que puguis introduir en la teva salut són més evidents.
Precisament, vostè parla que aquest canvi cap a millor es pot fer en qualsevol moment i a qualsevol edat.
Exacte, i les possibilitats de millora encara són més sorprenents. Ho he vist. Com que faig atletisme màster veig esportistes de totes les edats. Alguns m’han dit que van començar amb seixanta anys o més perquè es trobaven malament, amb tranquil·litat i amb cap, i fent un esport que els motivava, als vuitanta anys es trobaven millor que als seixanta.
També diu que castigar massa el cos és contraproduent. Vostè fa competició i s’hi deu haver trobat. Com es troben, els propis límits?
Vaig deixar l’atletisme i hi vaig tornar als 40 anys. Em vaig posar en molt bona forma i als 49 vaig fer marques brutals, però llavors em vaig començar a lesionar. Em vaig adonar que el meu cos ja no suportava entrenar-me com quan en tenia 20. Ara en faré 64 i m’entreno gairebé cada dia, però descanso molt més, les sessions no tenen tanta intensitat. Les marques no seran tan bones, però ara el que m’importa és poder seguir corrent i saltant el màxim de temps possible. Em dosifico molt més perquè ja no em recupero igual i he deixat de fer moltes coses. Els més perillosos són aquells que van fer esport de jove i s’hi tornen a posar als cinquanta anys. Es pensen que faran el mateix i no és així.
Això pot ser més perillós ara, veient els Jocs Olímpics, que la gent es motivi excessivament veient com ho fan els altres?
Sí, perquè t’estimula. Algú em va explicar que veient el Tour va agafar la bicicleta i va intentar pujar una muntanya de per aquí. Va acabar ofegat i amb un cop de calor. En va fer un vídeo avisant que la gent no fes el mateix. Llavors també hi ha influencers que diuen que si no pots fer segons què és un indicador que no estàs en forma i que la teva longevitat serà més curta. Si ho intentes, potser et fots un genoll enlaire.
Per tant, cal guiar-se per algú que en sàpiga?
Una cosa és si surts a caminar o córrer una mica simultanejant-ho. Llavors no cal. Però si et vols entrenar seriosament, ja cal una persona qualificada que t’orienti, sobretot amb el treball de força. Per això és millor anar a un gimnàs o, si pots, tenir un entrenador personal o grups d’entrenament.
I, sobretot, al que té més mania és a estar molta estona assegut.
Fer esport és important, però també ho és no estar gaires hores davant de l’ordinador, anar-te aixecant.
Al llibre diu que li va costar convèncer el seu marit [l’escriptor i periodista Martí Perarnau] per fer-ho.
Ara ho fa molt més. Darrerament estava escrivint un llibre, que li ha costat moltíssim, i s’aixecava i ho feia, i ho entenc perquè quan estàs concentrat no hi penses. Per això al llibre faig aquestes recomanacions. Les persones tenim vides molt complicades. Ara sembla que tothom ha de meditar, fer dejuni intermitent i no tenim tantes coses. Tothom que s’adapti la seva vida com pugui.
