Si doneu un cop d’ull a l’estadística que veieu damunt d’aquesta crònica veureu que ahir el Baxi Manresa va repartir quinze assistències. Direu que tampoc no són tan poques. Hi ha equips de la lliga que acabaran la temporada amb menys de mitjana. Però també veureu que set d’elles són del mateix home, el base Francisco. Això vol dir que tota la resta de l’equip en va donar vuit. Entre onze jugadors. Ni a una per cap. Molt poc per a un equip preparat per un tècnic que ha fet de la passada extra i del joc col·lectiu la seva millor arma.
A Saragossa va quedar clar que el Baxi ha de créixer perquè té molts jugadors nous a la competició i joves, però ahir va fer una passa enrere. O potser endavant, qui sap, si s’adona de què li convé i de què no. El posat del seu entrenador, assegut durant gairebé tota la seva part, deixant que els seus homes li mostressin el que podien oferir i que segur que no li va agradar, deu ser el precedent o d’una esbroncada o d’una reafirmació de les seves idees. Fent cadascú la guerra pel seu compte no es va enlloc i el Baxi ha de canviar molt per confirmar les expectatives creades.
De més a menys
També cal tenir en compte que el València, tot i arrossegar les baixes de Prepelic, Rivero, Van Rossom i López-Arostegui, és un conjunt sòlid i molt ben preparat per un Joan Peñarroya que està fent de la necessitat, virtut. Jugadors joves com Puerto ja són una realitat i ahir va esprémer, mai millor dit tractant-se d’un conjunt taronja, totes les seves virtuts.
Això que el partit va arrencar bé per al Baxi, que guanyava per 12-8 en el tram inicial després d’una bona arrencada de Francisco, ahir titular. Fins i tot Berzins anotava de tres punts i despertava de la letargia de la pretemporada.
Però els valencians van clavar aleshores un parcial de 2-12 aprofitant l’encert en la línia de tres i l’aportació de la segona unitat de les dues bandes. L’equip forà va trobar el joc de Louis Labeyrie, autor de cinc punts gairebé seguits, i de Josep Puerto per rematar en atac una bona defensa que tenia com a únic punt feble les pilotes perdudes. En el primer descans, dos tirs lliures de Dimitrijevic deixaven el 17-22.
Perquè els tirs lliures també van ser importants. És cert que al final el València només en va llançar quatre més, però els forasters sempre aconseguien fer-ho fora de bonus i no arribaven mai a les quatre faltes per quart, senyal que defensaven bé i que treien partit de les penetracions. En el segon període, l’avantatge per al València va anar creixent aprofitant la falta d’imaginació del seu rival en atac i la feina de formiga d’un Dubljevic que se les sap totes. El pivot montenegrí va ser el primer que va concedir més de deu punts de diferència (21-33) mentre el Baxi començava a abusar dels triples. Tampoc no va ajudar que Dani Pérez ahir estigués tocat i no pogués ordenar el joc d’un equip que no es passava la pilota. De tota manera, el 28-38 de la mitja part encara deixava les coses obertes si les coses milloraven.
De cap al precipici
Però no va ser així, ni molt menys. Si el Baxi havia rebut 38 punts en vint minuts, en va encaixar 28 en els següents deu, en què les distàncies ja es van instal·lar definitivament per damunt del doble dígit. Pedro Martínez, en el seu últim intent d’intentar canviar el signe de l’enfrontament, ho va provar amb dos bases i també amb una pressió a tota la pista, però no servia de res recuperar la pilota si després no s’encertava en atac. En aquest sentit, destacar la nul·la aportació dels dos cincs, un Bako que es va carregar de faltes i que sua molt quan no pot enfonsar la bola i d’un Sima que ha de trobar la forma de l’any passat. Potser són massa iguals i tampoc no els ajuden els quatres, amb l’individualisme de Moneke en algunes accions i la no presència de Maye.
Amb les coses d’aquesta manera, al final del tercer període ja se sabia que la victòria volaria. Els deu minuts restants van fer evident la falta de sintonia de Thomasson amb el joc que pretén l’equip i que cal treballar molt entre setmana perquè l’equip rutlli. No s’ha de ser alarmistes a la jornada 2. Cal recordar que fa dos anys, l’inici no va ser pas millor i tot va millorar amb el temps. Potser el càstig a l’individualisme d’ahir serveix més del que pensem amb la tristesa d’avui.
