Violet Alford va néixer a Cleeves, Anglaterra, el 1881. Estudiosa del folklore, publicà diversos llibres dedicats a danses tradicionals britàniques. En descobrir les balls folklòrics bascos, començà a interessar-se pels Pirineus i el 1937 publicà la seva important obra Pyrenean festivals, que sintetitza informació recollida des de principi de segle. Pel que fa a Catalunya, estigué a Barcelona diverses vegades, aprengué una mica de català i entrevistà o bé llegí els nostres més eminents folkloristes: Amades, Serra i Boldú, Capmany, Griera... especialment Violant i Simorra, el més gran coneixedor d'aquesta vessant del Pirineu.

Alford va publicar a les revistes més importants del món anglosaxó dedicades al folklore, també en algunes de l'Estat espanyol. La seva activitat en aquest camp també abastà moltes altres iniciatives. Morí el 1972.

Violet Alford va recórrer els Pirineus amb la llibreta a la mà al llarg d'anys i en va copsar la seva profunda unitat etnològica. Llegí els llibres a l'abast i tractà els especialistes vinculats al folklore de cada zona. Defensà les tesis de Pere Bosch i Gimpera sobre el predomini prehistòric a tot el Pirineu de pobles pastors d'arrel basca.

Poc espai en el seu llibre és dedicat a la Patum, però, pel redactat i les explicacions que en fa, es pot deduir que hi assistí, en data imprecisa, els primers anys del segle XX. No es basava únicament en bibliografia, reflecteix aspectes que no es dedueixen de lectures conegudes, informacions molt interessants per precisar alguns punts de l'evolució de la festa. La Patum la va impactar, els dibuixos de la guita i de l'àliga decoren la coberta del seu llibre.

Al text, Alford parla de Queralt, en aquells anys encara es conservava a la nau esquerra del temple el retaule de l'antic santuari, on es venerava la Mare de Déu del Bon Part, que naturalment gaudia d'especial devoció de les berguedanes. Va ser destruït el 1936.

Parlant de la Patum Alford diu: «Bum, bum i encara més bum... un tantam misteriós...», admira la percussió del tabal, la seva solemnitat i el fet que la figura del tabaler sigui hereditària. Descriu la forma de la plaça, per a ella estreta i amb baixades en diverses direccions, i la presència de barretines, gorres de quadres i mocadors negres als caps. Explica com la gent xiulaven als turcs i cavallets, de qui en critica el poc aire aleshores. Parla de les maces, i es meravella del mateix espectacle a la nit, «és superb», diu, «els diables es desplacen enmig de núvols de fum il·luminats de manera intermitent per l'esclat dels fuets, que exploten com a metralletes». Molt interessant la descripció completa per veure l'evolució de masses i plens. De la guita n'explica que és grossa com un mamut amb coll de girafa, la relaciona amb altres del Principat, i de fora, especialment amb el Poulain de Pézenas, que de fet és extraordinàriament similar, en la forma, el coll extensible i l'aspecte, excepte el cap. Són interessants les similituds i contrastos que troba amb festes d'arreu.

En la mateixa descripció elogia la música de l'àliga i justifica la manera berguedana de dir àguila. Li sap greu que els nans, molt àgils, haguessin substituït una dansa de bastons més antiga.

L'escrit de Violet Alford mereix atenció, correspon a una època en què era excepcional que un estudiós estranger publiqués sobre la Patum basant-se en observacions directes. També dona dades de Patum en algunes de les seves altres publicacions.