«Pinto per passar-m'ho bé i créixer»

L'Angi, l'Angelina, l'Angelineta és una persona coneguda i estimada a Berga i la seva targeta de presentació és el seu perenne somriure. Dona sensible, artista autodidacta, motor cultural i social que va ser directora de l'Escola d'Arts i Oficis de la ciutat, vinculada al món del teatre i amb l'ADN del carrer Major corrent-li per les venes als seus esplèndids 71 anys.

«Ningú no ées profeta a la seva terra», li diu Maite Rafart- i ella assenteix- quan la veu davant de Cal Cabanas asseguda al cancell amb la cronista a final de maig. A l'aparador que antigament havia acollit la botiga del sastre Farràs hi ha exposats els quadres del Corpus, collita del 2019. «Són bonics», li diu Rafart. Es tracta de reproduccions dels salts de diferents comparses de la festa protagonitzats per quitxalla que han sorgit del geni creatiu de Vilella. «Pinto per passar-m'ho bé i per créixer com a persona». Els quadres, que també ha exposat al Casal Cívic, «són un exercici de dibuix perquè tot té moviment, res és estàtic», les mans repicant castanyoles dels nans vells, l'espurneig dels plens, les capes dels gegants voleiant en ballar, la divertida murrieria que traspua del rostre d'un aligot.

Són salts plens de vida d'algú que coneix la festa des que era petita i anava a la Patum de lluïment amb el seu pare, Joan Viella, mentre la seva mare, Angelina Capallera, i l'àvia «es quedaven a casa fent el dinar». Aquest va ser durant molts anys el rol majoritari de les dones a la Patum. «Quan s'acabaven els salts encara anàvem a fer el vermut a cal Blasi», recorda rient.

Durant 13 anys, fins al 2003, l'Angelina va ser la curadora de la comparseria patumaire. Durant un any va tenir el cap de la guita gran a casa seva. «Estava tan malament, feia angúnia». Explica que aquell cap tenia «la cara aixafada, ensorrada, havia perdut el morro, només tenia clatell i la part baixa de la boca». Va retratar tot el procés i assegura que va salvar la grossa i la xica i dos cavallets que «estaven completament podrits, el negre i el blanc, no tenien ni coll, ni mitja cara ni el cul». Les corretges pintades dels cavallets encara duen les sanefes antigues que hi va pintar ella. «El bestiari me'l conec de memòria». I la festa també. «La Patum és moviment, color, llum, pudor de vidalba neta, bruta, de barreja, de foc net, brut d'aixella. Tot això forma part de la festa».

Ha viscut l'evolució del rol de la dona a la festa. En un moment en què «les dones no anaven a Patum com tampoc als bars» i poques anaven a la Patum «de dia». Per què». «Havien de fer el dinar». Tan prosaic com això. «Ara les dones han agafat el rol de tothom i això està bé però continuen fent el dinar» o havent-se de preocupar per què menjarà o beurà la família els dies de Corpus, una tasca prioritària i cabdal. «Omplir la nevera, la intendència és una feina per a les dones pels segles del segles amén» i esclafeix de riure.

Mostra la casa familiar que hi ha uns metres més avall d'on hem fet l'entrevista. És cal Capallera, un pis que aquests dies de festa esdevé un punt neuràlgic especialment per als seus fills, perquè per davant hi passen els salts dels passacarrers, just per sota el balcó. Una talaia privilegiada.