Els cocarrois tenen forma de pastisset o cresta -també cocot, al País Valencià-, és a dir, de mitja lluna, però, en general, més arrodonida i inflada; els robiols balears, d´una forma similar, solen ser més plans. Aquests pastissets salats s´assemblen, per la forma i el farciment, als panadons de Lleida (farcits d´espinacs amb panses i pinyons, propis de Quaresma i altres festes) o les crestes de la Figuera, als pastissets de Gandia o de Tortosa, als flaons de Morella, als flaonets de la Franja i a altres elaboracions que trobem d´Occitània a Turquia. És el que en diem, a bona part de Catalunya, empanadilles, amb un nom que, com a traducció de l´italià ravioli, va començar a emprar el cuiner Santi Santamaria.
A Eivissa, Formentera, Mallorca... solen ser salats, i no s´han de confondre amb els robiols balears (que, en general, són dolços). A Tortosa els pastissets també són dolços, així com alguns de la Franja de Ponent -flaonets-. També dolços són els flaons de Morella -amb la mateixa forma- o les flaones de Torroella de Montgrí i Figueres, que abans també es feien a Banyoles i en altres indrets (farcits amb mató, o bé amb crema catalana o pasta de massapà). Vaig descobrir que a Xipre també feien flaones (flaounes) per Setmana Santa, com vaig poder comprovar a casa del meu amic Yiorgios, possible aportació d´una catalana que es va casar amb el rei Pere de Xipre, al segle XIV. A la Grècia continental, i a les illes, hi ha preparacions similars, normalment salades.
Aquestes elaboracions, dolces o salades, es troben a tota la Mediterrània, de Turquia i Grècia al Magrib, d´Itàlia a Còrsega. A Itàlia tenim el calzone (calzoni, en plural), que aquí coneixem en la seva versió napolitana, amb un farcit amb ou, mozzarella, pernil o salame i que se sol presentar a les pizzeries. Però hi ha altres calzoni, particularment del sud de la península de la bota. Com els panadons o pastissets dels Països Catalans, solen tenir un farciment de panses i pinyons, així com espinacs o bledes. N´hi ha amb ricotta i verdures, olives, etc. També n´hi ha de dolços com el calzone di castagne, amb puré de castanyes de la família, el fiadone. Els calzonzini lucani, de la Basilicata, que vaig tenir el gust de degustar a la Lucània, són quasi idèntics al flaó de Morella, ja que estan farcits amb mató (ricotta), sucre i canyella, però durant el Carnaval se solen presentar amb una salsa de xai, és a dir és un dolç-salat no estrany als gustos catalans. A França hi ha els chaussons, i a Occitània la flazona o flaona. A Cornualla, una antiga nació del Regne Unit, hi ha els famosos Cornish pasty o hogen, farcits amb bou, ceba, patata, rutabaga, etc. Estan reconeguts amb una IGP (Indicació Geogràfica Protegida, PGP, en anglès) i s´han difós als Estats Units.
Els cocarrois d´Eivissa, Formentera, etc. tradicionalment es feien per Setmana Santa, però ara es troben tot l´any. Hom ha escrit que són d´origen jueu: el cert, però, és que els retrobem a totes les comunitats històriques de la Mediterrània, siguin jueves, islàmiques o cristianes. El farciment d´espinacs, panses i pinyons -tant i tant bo- ja el trobem en els receptaris medievals, i apareix en altres països mediterranis. També es fan de ceba, de bledes, de col, de coliflor (també molt bons), de cama-roja... a vegades amb l´afegit de panses o bé camaiot (camallot). Hi ha també cocarrois dolços, similars als que expliquem, però afegint sucre a la massa. A Eivissa també hi ha uns deliciosos cocarrois de peix.
La majoria d´aquestes preparacions tenen forma de mitja lluna, pero també n´hi ha amb forma de capseta, arrodonida...En aquest cas hi podem incloure les delicioses papades de Pasqua (Paco) a Mallorca, farcides amb carn de xai, que es diuen formatjades a Menorca i que es fan encara avui a St. Augustine, Florida, als Estats Units, com a herència d´un grup de menorquins que hi va arribar al segle XVIII («Formajadis»).
