Encara que el faisà ja forma part de la cuina medieval -al Libre de Sent Soví hi ha la primera recepta d´Europa-, aquesta au aquàtica del Caucas, mal voladora, es va creuar de seguida amb una espècie similar procedent de la Xina i, per tant va ser introduïda a Europa, ja a l´època dels romans. Està estesa pràcticament a tot el món, d´Àsia passant per Europa i fins a Amèrica. De seguida va tenir un gran èxit entre la reialesa i l´aristocràcia. El seu bell plomatge, la seva llarga cua i la seva exclusivitat el lligaven originàriament als plaers reservats a l´aristocràcia; ara, però, és una de les peces de caça més assequibles, que fins i tot es deixa anar gairebé davant dels caçadors des de les gàbies on es transporta. El mascle és més vistós que la femella, però aquesta és mes bona. És a dir, que el faisà, de fet, actualment es cria, per tant podria ser molt més present a la taula dels restaurants. Naturalment el faisà salvatge és menys carnós i, més eixut i amb menys pes que el de cria. Aquest pot arribar a pesar un kilo i, per tant, és suficient per a quatre persones. Si l´heu de cuinar, mireu de fer servir una femella, ja que la seva carn té un gust més delicat que el del mascle, tal com hem dit.

El faisà és faisán en espanyol, faisan en francès, pheasant en anglès, fagiano en italià, faisão en portuguès i Fasan en alemany. La seva carn té 24 grams de proteïnes, 4 grams de greixos, 133 calories per 100 grams i 60 miligrams de colesterol, cosa que no és cap impediment perquè tampoc no en mengem cada dia.

En la cuina francesa el faisà era sotmès a una pràctica sorprenent: es penjava i s´esperava de 4 a 12 dies per cuinar-lo, fins que les proteïnes es descomposaven -cosa que, segons els entesos, proporcionava el buquet especial a la seva carn-, és a dir, fins que es podria; n´hi havia que esperaven, fins i tot, que el cap es desprengués del tronc, a través del coll. Aquesta pràctica és la que ha donat nom al procés de faisandage o sigui de repòs o mortificació de la carn abans de cuinar-la. Sortosament, ara es menja esperant 48 hores, i a més amb l´ocell ben guardat al frigorífic.

El faisà es pot rostir -a l´edat mitjana el feien a l´ast, recobert amb cansalada, i el servien amb una salsa-; com que la seva carn és una mica eixuta, va bé afegir-li greixos -com per exemple bandes de cansalada- i salses que l´amenitzin. Se´n fan terrines, patés, i altres preparacions xarcuteres. Es fa a la cassola, guisat o «rostit», farcit, rôti au four (rostit al forn), amb panses, pomes, prunes o altres fruites, amb cols, amb fonolls, amb bolets -com trompetes de la mort- o tòfones, a l´escocesa (amb pomes, nata i Drambuie), lardellato (amb bardes de cansalada), alla ghiotta (recepta italiana, amb una salsa espessa feta amb els seus menuts), a la Gennaro Contaldo -un cuiner italià que apareix al programa de TV de Jamie Oliver-, al forn amb romaní, a la Normanda... També es fan les cuixes i els pits, arrebossats amb pa ratllat i fregits o en forma de «supremes», tal com es fa en la cuina anglesa o francesa.

Una de les receptes més bones que he menjat procedeix de Bulgària: la va fer el meu amic Atanas; em sap greu no haver-la apuntat -excepte el nom, Zadushem fasan, que vol dir, més o menys, faisà guisat o estofat-. El va tenir a la nevera uns tres dies, i després el va marinar amb vi, api, llorer i altres herbes. Després va fer un sofregit semblant al que fem per als platillos, amb un ros de farina, sense oblidar el vi -crec que hi va posar brandy-. Hagués pogut ser un plat català, llevat que, a l´ús de Bulgària i altres països de l´àrea, el va servir amb smetana o nata agra -en francès, crème fraïche-.

En la cuina antiga, aquesta au, com he dit, se solia rostir a l´ast i després es presentava muntat a la plata embolcallat amb les seves plomes i amb presentacions teatrals, per exemple traient foc per la boca.El cuiner italià Martino de Como (s. XV) es refereix a aquesta presentació, si bé aplicada al paó.