Tòquio acomiada els «Jocs de l'esperança» i saluda París

A les 8 en punt del vespre, hora local (aquí eren la 1 del migdia) es donava el tret de sortida a un espectacle d’uns 130 minuts de durada que serviria de comiat dels Jocs més atípics dels últims temps. Han estat totalment condicionats per la pandèmia, que també els ha convertit en els únics que s’han celebrat després d’un ajornament, segons va recordar el mateix Thomas Bach. Tanmateix, «el poble japonès pot estar orgullós del que ha aconseguit», va afegir en el seu discurs, tenint en compte que, malgrat la pandèmia, finalment s’han pogut celebrar. En aquest context, Bach va titllar més que mai aquests Jocs com «els de l’esperança, la solidaritat i la pau», i adreçant-se de nou al país amfitrió i als esportistes que hi han participat, va dir que «en aquests temps difícils, vosaltres doneu al món el regal més preuat, com és l’esperança, i això ens dona fe de cara al futur».

Sense el caliu del públic

Com en la inauguració i en totes les competicions, la clausura d’ahir també va estar marcada per l’absència de públic, de manera que els esportistes que encara quedaven al país i la pròpia organització 8a banda dels periodistes), van ser els únics espectadors de la cerimònia en un Estadi Olímpic amb les graderies buides.

L’acte va arrencar amb un vídeo dels millors moments de la cita olímpica sota l’atenta mirada, entre altres, de l’emperador Naruhito i del president de França, Emmanuel Macron, com a màxim representant del país que acollirà els pròxims Jocs, els de París 2024.

Totes les banderes, després que es va hissar la del Japó, van anar entrant al recinte de la mà dels seus portadors i altres esportistes acompanyants que es van anar situant en cercle al mig de l’estadi. En el cas de la delegació espanyola, qui l’encapçalava era la karateka Sandra Sánchez, que dijous passat es va proclamar campiona de kata en l’estrena olímpica d’aquest seu esport, mentre que Damián Quintero, que finalment no la va poder acompanyar com a abanderat, sí que va participar en la festa de comiat al costat de la resta de membres de la delegació encara presents a la capital nipona. Altres protagonistes d’aquests jocs també van desfilar amb les banderes dels seus respectius països, des de l’italià Marcell Jacobs, campió de 100 i 4x100 metres; fins a la neerlandesa Sifan Hassan, or en 5.000 i 10.000 metres i bronze en 1.500. 

La desfilada va donar pas a un espectacle de llum i color present gairebé de forma permanent a l’estadi fins al final. D’entre un cercle ple de colors, com a representació de totes les banderes del món, milers de partícules de llum van volar per l’estadi fins que van anar prenent la forma dels anells olímpics, mentre el centre del recinte s’il·luminava per a donar pas a la Tòquio Ska Paradise Orchestra. L’ambient, que fins aleshores havia estat més aviat solemne, es va anar animant i va adquirir un to cada cop més festiu mentre sonava l’Himne de l’alegria, que els esportistes amuntegats al centre de la pista van rebre amb eufòria en el que ja era la recta final d’aquests Jocs.

La cerimònia va prosseguir amb el tradicional lliurament de medalles de la marató, que per primera vegada coronarien les dones al costat dels homes. El kenià Eliud Kipchoge va rebre el seu or en un podi masculí completat pel neerlandès Abdi Nageeye i el belga Bashir Abdi, mentre que en la categoria femenina Peres Jepchirchir es penjava l’or per davant de la també keniana Brigid Kosgei i la nordamericana Molly Seidel.

Moments per a la tradició

Després de les medalles als campions de la darrera competició olímpica, l’espectacle va continuar, i es va donar pas a diverses mostres de la cultura, les arrels i tradició nipones, amb diversos vídeos com ja va passar durant la cerimònia inaugural. En aquest cas, el món sencer va poder veure els tradicionals balls Ainu (Hokkaido), Ryukyu Eisa (Okinawa) o Nishimonai Bon Odori, la dansa de difunts de la prefectura d’Akita.

De la tradició, al relleu entre seus olímpiques (vegeu l’article que segueix), i del relleu, als parlaments. La governadora de Tòquio, Yuriko Koike, va parlar dels «Jocs de l’emoció enmig d’una pandèmia», i va destacar que malgrat l’absència de públic, «el poble japonès els ha recolzat». També va agrair la feina dels voluntaris, i va dir que «la flama de Tòquio s’apagarà en silenci, però no s’extingirà mai».

Al seu torn, Bach també va agrair la feina feta per les autoritats del Japó i els Comitès Olímpics Nacionals, i també es va adreçar als voluntaris. De nou, va recordar que «aquests Jocs ens han costat un esforç sense precedents» pel context de pandèmia.

El peveter es tornarà a encendre d’aquí a 15 dies amb els Paralímpics.