Contràriament al que molta gent es pensa, la revolta de la Setmana Tràgica, de la qual ara es compleix el centenari, no va quedar circumscrita a la ciutat de Barcelona. Ben al contrari. Va afectar una vintena llarga de poblacions, a vegades tan distants i en territoris agrícoles com és el cas d'Arbeca, a les Garrigues, que és a 150 km de la capital catalana. En alguns llocs, com en el cas emblemàtic de Sabadell, els fets van revestir una gran importància, però no a tot arreu van concretar-se en la crema d'edificis religiosos. Així, doncs, hi va haver una mica de tot, per bé que determinades pautes de conducta i de rebel·lió van repetir-se, com és lògic.

En aquells anys, Igualada tenia uns deu mil habitants i ja portava al seu darrere una llarga història de tradició industrial, agitació obrera i profund arrelament societari, fins al punt que constituïa una de les capitals més significades de l'anarquisme català. Així i tot, la revolta de la Setmana Tràgica no hi va revestir una gravetat especial. Com a tants llocs, la protesta contra l'embarcament de tropes per anar a la impopular "guerra dels banquers", és a dir, a la guerra del Marroc, va expressar-se de dues maneres: en el pla privat, en la "misteriosa" desaparició d'un alt percentatge dels reservistes cridats a files; i en l'esfera pública, en avalots i manifestacions als carrers.

De fet, i a remolc de les notícies que arribaven de Barcelona, el 27 de juliol hi va haver una vaga general, ja que els escamots anaven per fàbriques i tallers i paraven la feina. No va haver-hi actes de violència, però sí tallades en les línies telegràfiques i telefòniques i desarmament de membres del sometent, fets recurrents en aquells dies. Una petita part dels homes més actius van dirigir-se a Manresa, on semblava que la cosa havia agafat una volada més gran. I el mínim intent de cremar el convent dels Caputxins va ser neutralitzat per l'oposició conjunta dels mateixos frares, els carlins i alguns homes del sometent.

Amb el pas de les hores i els dies, la vila va ser presa de les manifestacions i de la incomunicació més absoluta. Els amotinats s'havien apoderat del carrer i els republicans més actius que intentaven que la protesta no sortís de mare solien ser escridassats per la gentada, com és el cas del regidor Joan Llansana i Bosch en una manifestació a la plaça de la Creu. I sembla que ara van ser alguns exaltats de Manresa, un dels quals un tal Pasqual Serra, àlies el Xato, que seria detingut, els qui van dirigir-se a Igualada per extremar la revolta. Quan renaixia la calma a Barcelona, cap al 31 de juliol, també van pacificar-se les coses a Igualada i va començar-se a restablir la comunicació per carretera, temporalment interrompuda.

De seguida, com a Barcelona i a tot arreu, van sorgir les ànsies per passar comptes amb els més rebels i les culpes principals van adreçar-se a Igualada contra un tal Ramon Gener i Codina, que se suposava que s'havia amagat a Barcelona. Altres noms estaven en possessió de la Guàrdia Civil, però es retenien de detenir-los per manca de prou efectius i per por de fer renéixer els incidents.

En definitiva, i com ha escrit Soledad Bengoechea, els fets de la Setmana Tràgica a Igualada van produir-se sobretot per mimetisme, quan van arribar notícies del que ocorria a Barcelona. Van protagonitzar-los fonamentalment els anarquistes i els republicans, però aquests últims aviat van ser assenyalats pels primers, per la seva timidesa, com a aliats de les classes mitjanes. I els burgesos i les autoritats, com és natural, van viure inicialment amb terror l'escampada del conflicte: encara a principi d'agost temien que el foc s'encengués de bell nou i no paraven de reclamar a les autoritats superiors nous contingents de la força pública.

I això fou tot...