Comparada amb la manifestació que va tenir lloc el 3 d'octubre, la del 20 de setembre pot semblar poca cosa. El dia 3, dos després del referèndum i dels cops, la manifestació organitzada a Manresa pels CDR va aplegar 28.000 persones. És gairebé tot Martorell. Aquesta gran convocatòria, amb els ciutadans passant per davant de la caserna de la Guàrdia Civil amb els braços alçats mostrant els palmells de les mans i amb només algun lladruc de fons i la veu dels qui reclamaven no trencar el silenci, es podia esperar, d'alguna manera. Tenint en compte la gravetat del que havia succeït, gairebé es pot dir que va ser inevitable. El recorregut principal ja estava traçat per la seva predecessora: Sant Domènec, Muralla, carretera de Cardona, caserna. Després, la del 3-O va continuar per Martí i Pol i es va extingir a la plaça de Catalunya.

La del 20 de setembre, la germana petita de les dues manifestacions més importants a la capital del Bages d'ençà que es tenen dades d'actes d'aquest tipus, va ser una altra cosa. Deu dies abans s'havia celebrat la Marxa de Torxes, amb 3.000 persones fent el recorregut de Crist Rei a la plaça Major al crit de «Votarem!» i ja es va considerar multitudinària. Ningú no es podia esperar el que va passar el 20-S. Com a màxim, que repetiria la xifra dels 3.000, que ja era tot un èxit.

El dimecres 20 de setembre va ser el dia del macrooperatiu de la Guàrdia Civil contra el referèndum, amb escorcolls i detencions. El dia que la CUP va buidar en temps rècord la seva seu de material de campanya per al referèndum. El de la foto de Jordi Pesar-rodona amb un nas vermell al costat d'un agent que custodiava la porta de la seu d'Economia mentre la Guàrdia Civil l´escorcollava. El de la imatge dels Jordis adreçant-se, dalt d'un cotxe de la Guàrdia Civil, a la gent concentrada davant l'esmentada conselleria per demanar-los que marxessin a casa. I el de les manifestacions arreu. Massives. Alguna, mai vista.

A Manresa es van fer dues convocatòries en paral·lel el mateix dia. Una, a les 7 de la tarda a la plaça Major per part de l'Ajuntament, amb el suport d'Òmnium i de l'ANC; i l'altra, a 2/4 de 8 del vespre, dels CDR a la plaça de Sant Domènec. La primera, tot i fer patxoca, no va acabar d'omplir la plaça. Rere una pancarta amb el lema «Democràcia» hi havia els regidors i les entitats convocants. Es va fer la lectura del manifest unitari de l'Associació Catalana de Municipis i de l'Associació de Municipis per la Independència, a càrrec del regidor Marc Aloy -l'alcalde estava de viatge amb la Diputació; es va ovacionar amb fervor el desplegament d'una gran estelada i es va cantar Els segadors. Va ser ràpid i en acabar es va convidar tothom a unir-se a l'altra convocatòria.

Un cop a Sant Domènec, podien passar dues coses: que la gent arribés a la plaça, s'hi estigués una estona i se n'anés a sopar, que era el més previsible, o el que va acabar succeint, inimaginable en el cap de molts dels qui van fer el recorregut entre plaça i plaça. Pel camí, a la Plana i al Born, una petita pista que no era una convocatòria normal: cartells en alguns comerços amb la llegenda «Comerç tancat per concentració». I a Sant Domènec, ple com un ou. No s'hi cabia. Molta gent amb pancartes reivindicatives, la majoria de les quals fabricades a casa. Castellers, caixes de cartró imitant urnes, cridòria, molt ambient, mòbils a dojo gravant-ho tot i, quan ja feia una bona estona que la gent -amb un perfil variadíssim- estava concentrada, la constatació que la plaça es comença a buidar, com si s'hagués acabat, fins que algú fa un comentari: «Diuen que van a la caserna». Unes quantes passes entre la gent que encara hi queda, baixar els graons de davant del quiosc i... gentada. Una gernació omplint la Muralla de Sant Domènec i vessant cap a la carretera de Cardona i la sensació que allò és únic. Quan t'has fet farts de seguir manifestacions envaint les calçades i amb la Policia Local aturant el trànsit dos, cinc minuts, t'hi acostumes. Allà, aquell dia no hi havia calçada, no hi havia cotxes, ni semàfors. Només gent, una impressionant riuada de gent en una perfecta combinació de reivindicació i festa. I una sensació: allò era imparable.

Els carrers tallats a mesura que avançaven les prop de 7.000 persones que va comptabilitzar la Policia Local, moltes estelades, les urnes de cartró portades ben amunt, grups de vent i percussió animant, el veïnat sortint als balcons per mirar-s'ho i aplaudir i fer fotos, i, a la capçalera, una pancarta: «Defensem el referèndum. Contra la repressió i per la llibertat dels pobles».

Davant la caserna es va fer de nit. Algú va posar una estelada al pal del costat de l'entrada a l'edifici i hi va amuntegar les urnes. La gent, poderosa, segura, exultant, s'hi va fer fotos i selfies i va cridar proclames com «votarem» i la cançoneta del «passi-ho bé». Aquell dia, malgrat els fets de la jornada, hi havia esperança i la convicció que res no és inamovible. Al terrat que corona l'edifici, els de dins s'ho miraven, segurament amb el cap ocupat en altres coses per poder apreciar la importància històrica del que estaven presenciant des de les altures. Una hora després, la gent va començar a desfilar, però la certesa que alguna cosa havia canviat perdurava. Ben pocs s'ho devien pensar que al cap d'uns quants dies haurien de repetir aquell itinerari, també pacíficament, però amb un regust a la boca molt diferent.