Fa 136 anys que és oberta la botiga i Dolors Sixto Puigbertran és la quarta generació que se n'encarrega. «A mi m'ha semblat mentida viure sense la botiga, on soc des que vaig néixer. No poder atendre els clients era com estar en un malson», afirma. Per això, així que ha pogut, s'ha afanyat a apujar la persiana, encara que sigui amb limitacions: els clients han de concertar cita prèvia fins dilluns que ve. «Tenia necessitat de fer vida normal i ja m'havien trucat clientes: una que necessitava un carretó per anar a comprar i un altre que m'ha dit que s'havia esperat per comprar una paella fins que obrís. Estic molt agraïda de la resposta de la gent, que et diguin això fa venir ganes de plorar, perquè evidencia que no tothom compra a Amazon», exposa la botiguera. Aquesta setmana només obre al matí (la que ve ja serà matí i tarda), però arriba a casa «supercansada: cal agafar el ritme!».

La situació excepcional que vivim li agradaria que servís «per ajudar-nos a valorar una mica més la vida que dona el petit comerç. Fa tristesa veure les botigues tancades i espero que la gent no s'acabi d'acostumar a les compres per Internet, perquè això ens acabarà d'enfonsar. Remuntar l'economia serà lent, però entre tots hem de tirar endavant. Què seria una ciutat sense botigues? Mireu com estan els carrers desèrtics!».

Sixto Puigbertran sol tancar quinze dies a l'agost, «però aquest any no em plantejo fer vacances». El que no havia passat mai és que la botiga hagués tancat durant tant de temps: «Per als avis, que anaven amb el burro i el carretó a vendre orinals pels pobles, era impensable fer vacances». Sent només ella com a autònoma i amb local propi, no ha demanat ajudes: «Els del carrer Guimerà, amb els lloguers i el personal, han d'estar molt pitjor!».