Ala Xina tenen avantatge en la crisi sanitària: hi va esclatar el 23 de gener i, després del tancament total, el 20 de març es va fer la reobertura oficial de tot menys de les escoles, que han reprès recentment l'activitat. I els ciutadans ja tornen a fer vida normal: «Sortim a sopar, a prendre alguna cosa, ens abracem i, si s'escau, ens petonegem! Tan sols les mascaretes i els controls de temperatura ens recorden que no s'ha d'abaixar la guàrdia», explica David Mesas (Manresa, 1972), que fa un any que viu a Suzhou, a la costa oriental, a prop de Xangai. Però ja feia tres anys que hi viatjava per feina. És mecànic i es dedica al muntatge i posada en marxa de maquinària industrial, línies automatitzades i parts de l'automòbil per a la multinacional Airtificial Inteligent Robots, amb seu a Sant Fruitós.

Després de viure la crisi sanitària «bastant tranquil» a la Xina, Mesas destaca que «he estat patint moltíssim més veient el desastre esdevingut a la resta del món, sobretot a Catalunya i Espanya, que és on tinc els meus estimats. La gestió ha estat i segueix sent horrible». I es mostra sorprès que «la resta del món no s'adonés del que significava tancar i aturar un país com el gegant asiàtic». Des de l'inici de l'epidèmia «ningú ha pogut entrar a la Xina si no passa una quarantena a casa seva o en un hotel estipulat pel govern, i amb els amics al·lucinàvem en veure que a Espanya entraven viatgers a dojo provinents de zones conflictives i no els feien ni un trist control de temperatura». I el tema de les mascaretes també el treu de polleguera: «és evident que si tothom en porta el risc és molt més baix. Aquí va ser obligatori portar-ne durant el tancament. Ara ja no calen però la gent segueix portant les mascaretes: crec que ja es quedaran per sempre!».

Pequín, desèrtic

El manresà David Mesas era a Pequín quan, el 23 de gener, el govern xinès va tancar Wuhan «per terra, mar i aire, i va posar en quarantena més de 50 milions de persones. El virus s'escampava ràpidament». Havia anat a la capital de vacances, amb motiu de l'Any Nou xinès, i la idea era visitar la Gran Muralla, la Ciutat Prohibida...: «Però em vaig trobar una ciutat deserta i tots els llocs turístics tancats. Vaig tornar a Suzhou abans del previst, per por que es prohibís viatjar i em quedés atrapat». Abans, però, va ser a temps de comprar-se una mascareta: «Ja costava trobar-ne a les farmàcies. Companys xinesos de feina em van recomanar portar-ne, perquè el 2013 ja havien viscut un altre virus, el SARS».

El tancament a la província de Jiangsu, on hi ha Suzhou, es va fer el 5 de febrer. El manresà explica que «a les grans ciutats xineses la majoria de gent viu en compounds, que són zones residencials amb edificis enormes, de més de 30 pisos, i algunes tenen més de 80 edificis. Tenen tanques i diverses entrades. A partir d'aquell dia només es va habilitar una entrada i quan sortia em donaven un tiquet, que havia d'ensenyar en tornar, abans de les 11 de la nit. I cada dia en canviaven el color. La majoria de xinesos no van sortir mai de la comunitat: comprar en línia és el més normal del món. I cada dia hi havia desenes de repartidors a la porta i els vigilants de l'entrada, vinculats al comitè veïnal i alhora al partit comunista xinès, s'encarregaven de la distribució amb els voluntaris».

Per a Mesas, era sorprenent «sortir a voltar per una ciutat com aquesta, amb gairebé 12 milions d'habitants, i no trobar-m'hi ni una ànima en hores, i tornar a casa pensant que el que passava no era possible. També em quedarà per sempre gravat al cap viatjar al metro de Xangai, per on passen diàriament 10 milions de persones, completament sol. La sensació era d'apocalipsi total». Ara bé, diu que «va ser molt tranquil·litzant la reacció del govern, que va tancar milions de persones quan encara hi havia pocs infectats i morts, deixant de banda Wuhan, de la qual mai sabrem les dades reals». A la província de Jiangsu, amb una població de 80 milions de persones, es van comptabilitzar 653 casos, ja recuperats; i cap mort.