Fa 25 anys, a Kigali

Algunes vegades miro enrere per intentar descobrir, sempre sense èxit, qui era jo fa vint-i-cinc anys. Fa vertigen pensar en la rapidesa amb què es diu «vint-i-cinc». O trenta. O trenta-tres. I hi ha vides que només abasten vint-i-cinc o trenta-tres anys. I en aquests breus anys moltes vegades hi ha continguda l’eternitat, en forma d’un ideal, passió o amor, que són emocions eternes que il·luminen i inspiren eternament altres vides. Aquestes vides tan breus són com les estrelles fugaces, que duren menys, però brillen més que les altres.

Fa vint-i-cinc anys jo era a Kigali. I també hi eren la Flors, el Luis, el Manolo i tots els altres companys. Els recordo baixant d’aquell avió, l’únic a la pista d’un aeroport encara esquitxat per les petjades de l’horror.

Recordo la Flors asseguda a taula amb els altres en aquelles tardes assolellades de desembre, mentre compartíem entre rialles els nostres somnis, o el nostre repertori d’anècdotes i d’exageracions. Recordo aquell somriure de la Flors, i aquella mirada conyona inimitable, que deia, sense dir: «I tu? De què vas?»

Fa vint-i-cinc anys tot era possible. Entre uns quants, i amb aquella germanor que sentíem, i encara sentim, absolutament tot era possible. Les dificultats de la tasca que teníem al davant eren només relatives, perquè nosaltres érem allà, per lliurar-nos sense reserves a aquella tasca, i perquè ens teníem els uns als altres d’una manera incondicional.

Les hores més solitàries de l’ésser humà són les que precedeixen l’albada. I si mai em desvetllo, és just aleshores quan la Flors, el Luis i el Manolo venen a visitar-me per intentar, entre rialles, recordar-me qui era jo fa vint-i-cinc anys, com érem quan estàvem junts, i totes les coses meravelloses que vam viure.

Hi ha vegades que els envejo per haver marxat en la plenitud de la seva vida, fent el que estimaven amb tanta intensitat, sense conèixer les amargors que gairebé sempre ens guarda el destí per a més endavant.

Els dec moltíssim, i els ho dic cada vegada que venen i que s’estan una estona amb mi. Els dec el propòsit que trobo a la meva vida cada dia, i que em dona un motiu per aixecar-me i per continuar endavant. Els dec una certa visió del món potser una mica més apassionada del compte, que no m’abandona. I, sobretot, els dec no haver oblidat des d’aleshores quines són les coses que importen realment. Tantes coses, i tan grans!

Moltes gràcies, amics. No em deixeu mai.