Acompanyat per la família, amics i companys de partit en una cerimònia on no va faltar la seva estimada música clàssica, el polític manresà Jordi Marsal i Muntalà va rebre ahir al migdia un sentit comiat dels qui el van estimar i tractar. Marsal va morir dilluns als 70 anys, després de lluitar onze anys, especialment els sis darrers, contra un càncer. Entre els assistents, un nodrida representació del partit socialista encapçalada pel president José Montilla.
El Marsal filòsof, intel·lectual, amic, apassionat de la cultura, compromès, va rebre un homenatge marcat pels records i l’agraïment, que van protagonitzar la cerimònia oficiada per Joan Torner. A banda del president Montilla, hi van assistir Josep Maria Sala, que va ser secretari d’organització del PSC; els alcaldes Joan Cornet, Jordi Valls, Josep Camprubí i Valentí Junyent i el vigent alcalde de Manresa, Marc Aloy; i els regidors del PSC a l’Ajuntament Mercè Cardona, Quim Garcia i Anjo Valentí, juntament amb exregidors com José Luis Irujo, Pepe Empez i Felip González. A més de l’exconseller Josep Huguet i de representants de la societat civil manresana, com el president d’Abadal, Valentí Roqueta.
A primera fila, la que ha estat l’esposa del finat els darrers 23 anys, Montserrat; les dues filles de Marsal, la Gemma i la Roser, i la seva exesposa, Montserrat.
Wagner i Grècia
El funeral, que va durar mitja hora i que, una vegada acabat, es va allargar a l’exterior del tanatori de Mémora amb abraçades a la família i converses a peu dret, també entre els qui en altres temps van ser rivals polítics de la vella guàrdia, el va obrir el Nessum Dorma de Puccini interpretat per violí i piano. Durant la cerimònia també van interpretar la Lacrimosa del Rèquiem de Mozart. Al final, va acomiadar l’acte l’obertura d’El capvespre dels deus, de Wagner, de qui Marsal era un apassionat. Com va recordar l’oficiant, també ho era dels llibres -en tenia més de 15.000- i de Grècia. La seva tesi doctoral, que no va arribar a defensar perquè la vida el va portar per altres camins, tractava sobre el filòsof Parmènides.
Nascut el 8 de maig de 1951 en una família treballadora, Marsal, que era fill únic, va perdre el pare quan tenia tres anys i va quedar sol amb la mare. Va compaginar el batxillerat i la carrera de Filosofia i Lletres a Barcelona amb l’activisme polític a la clandestinitat, primer al PSAN i després a Convergència Socialista de Catalunya, d’on va néixer el PSC. Va treballar de professor a l’escola Badia Solé de la capital del Bages i a la Universitat de Barcelona, fins que va entrar de ple a la política com a tinent d’alcalde a Manresa en els mandats del 1979 i 1983, en aquest darrer compaginant-ho com a diputat al Congrés, on va estar 25 anys (set legislatures).
La seva incursió en l’àmbit de la defensa va ser fruit de la petició d’ajuda que va rebre de l’aleshores ministre de Defensa i amic seu, Narcís Serra. Va formar-se - es va diplomar en Alts Estudis Militars- i es va convertir en un expert assessor en la matèria, per exemple, de la que també va ser ministra de Defensa amb José Luis Zapatero de president, Àngels Chacón, i com a president de la delegació espanyola a l’assemblea parlamentària de l’OTAN. Ho van fer possible, va destacar l’oficiant, que era «un home intel·ligent, amb una memòria prodigiosa i una capacitat d’aprenentatge bestial. És aquesta curiositat, aquest voler saber, que presideix la seva vida».
Combinar el saber amb l’acció
En va posar en valor, també, que «era un home compromès amb les persones individuals i amb la societat en general, i amb el país», i la seva destresa per combinar el saber amb l’acció.
Entre referències a Josep Maria Espinàs, a Antonio Machado i a Miquel Martí i Pol, hi va haver temps per parlar del dolor per la pèrdua, de la lluita contra la malaltia, del coratge i de la mort.
Al recordatori que es va repartir als presents al comiat hi diu: «En el record de tots ets i seràs, com a pare, com a marit, com a filòsof, com a polític, com a intel·lectual i savi, com un amat de la cultura, però, sobretot, i sempre, com un gran home. Als nostres cors eternament».
