El fill del primer a obrir un pas fronterer clandestí a la Catalunya ocupada per Franco, dimecres a Manresa

Seguint la línea de presentacions del darrer projecte de la Fundació Reeixida, que el mes d’abril va començar el seu periple de presentacions al Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera,

seguidament al Museu d’Història de Catalunya, tot seguit realitzant-ne el recorregut durant la Via Pirinenca, i fent un històric acte a la Catalunya Nord, després de ser presents a Londres

essent presentats per el periodista Chris Bambery, membre de l’Assistent de l’All Party Parliamentary Group on Catalonia del Parlament Britànic, i després del pas pel Baix Llobregat i Osona, aquest dimecres seran presents a Manresa.

Els organitzadors expliquen que després d’aconseguir fa un mes que Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat), població de naixement del primer passador fos la pionera a homenatjar els militants independentistes que van traçar les rutes de la llibertat, "venim amb molta força per poder presentar públicament les Rutes de la llibertat".

En l'acte de dimecres, a 2/4 de 8 de la tarda al local manresà de l'ANC, carrer Caritat, 28, participarà el fill del primer militant independentista (Gregori Font i Cativiela) que va obrir un pas fronterer a la frontera amb l’Estat Francès l’any 1939.

Per altra banda el president de la Fundació Reeixida Oriol Falguera, que és qui ha engegat aquesta proposta de recuperació de la memòria nacional, presentarà el projecte.

Joquim Aloy, de l’entitat Memòria.cat, emmarcarà el rerafons bagenc de les rutes i intervindrà Aleix Font.

Biografia de Gregori Font

Gregori Font nasqué en una estada de la seva mare a Ejea de los Caballeros (Aragó), però de fet visqué sempre a la Colònia Güell, en una de les primeres cases del carrer del Bosc coneguda amb el nom de la seva mare, ca la Facunda.

Dos anys més tard, nasqué a la Colònia Güell Jaume Martínez i Vendrell, amb qui sempre compartiria una profunda amistat i més endavant militància. Gregori Font era físicament un minyó

de mitjana estatura, cepat, rossenc, d’ulls verds i bigoti retallat, com els dels artistes de l’època.

Era un home d’acció, decidit, molt segur de si mateix, calmós, fred; els seus amics deien que tenia mirada de linx, sempre ben vestit, practicava l’atletisme.” Tenia molt d’èxit entre les dones, que es rendien als encants de la seva personalitat.

Tots dos van entrar a treballar a la manyaneria de la fàbrica de la Colònia Güell, una indústria tèxtil especialitzada en l’elaboració de panes on treballava un miler d’obrers.

Entren plegats a militar a l’organització Nosaltres Sols! (NS!), a partir de la seva fundació el 1930, però legalitzada el 1931, i participen en els Fets d’Octubre de 1934 amb els escamots fent costat al Govern de la Generalitat.

Font va formar part, junt amb d’altres militants d’Estat Català, de la columna de vuit mil milicians que, comandada pel capità Alberto Bayo, va intentar alliberar Mallorca, l’anomenada “Operació

Reconquesta de Mallorca” (del 16 d’agost al 4 de setembre de 1936). Fracassada l’expedició, a la tornada a la Península, els militants independentistes s’agrupen a Farlete (Aragó) formant la

Columna Volant Catalana, en la qual ell es va integrar.

Durant poc temps, forma part, amb el seu amic Jaume Martínez, de les Milícies de Muntanya de NS! destacades a Sant Llorenç de Morunys.

Tots dos entren a l’Escola Popular de Guerra de Catalunya, però, per problemes administratius, només Martínez es gradua com a tinent d’artilleria. Gregori Font ingressa a l’Escola de

Transmissions de Premià de Mar, i a l’acabament de la guerra estava adscrit com a caporal de transmissions en una estació d’escolta aèria prop de l’enrunat monestir de Sant Pere de Rodes.

És internat primer al camp de concentració de Sant Cebrià, al Rosselló, i després traslladat al d’Agde, el camp dels catalans.

En els camps de concentració els militants independentistes (EC, NS!) es reorganitzen, entenen que han de seguir la lluita patriòtica i antifeixista a la França i la Catalunya ocupades. Font recorda sovint a Martínez el que els havia dit en travessar la frontera: “Passi el que passi, amb el desglaç, quan al cim del Canigó no hi hagi neu, tornarem a casa.” Des del camp d’Agde veien la plana del Rosselló i el cim del Canigó, i estaven amatents al seu desglaç. A primers de juliol del 1939, els dos companys s’evadeixen del camp d’Agde i es posen en contacte, a Perpinyà, amb el líder de NS! Daniel Cardona.

Després d’un seguit de converses a Perpinyà, l’any 1939, on hi havia, entre d’altres, Joan Cornudella, Antoni Andreu, Manuel Cruells, Gregori Font i Joan Sardà. Aquests dos darrers, amb

falsos documents d’identificació fets per Manuel Viusà, organitzarien un servei de passos de frontera i en tres mesos fan set viatges a Catalunya. Tots ells acabarien integrant-se al nucli inicial

del Front Nacional de Catalunya (FNC) a Perpinyà.

Font creà una ruta que passava pels punts següents: en una font propera a les cases del Puig del Mas a Banyuls de la Marenda hi havia un dipòsit d’armes; a la riera de la Valleta de Llançà hi

havia una casa amiga, Cal Pagès; al casino de Figueres, un cambrer de confiança; una fonda a Castelló d’Empúries, una amistat a Palafrugell i un contacte a Vilassar de Mar.

Habitualment, però, caminava des de Banyuls per Colera fins a agafar el tren a Llançà sempre que disposés del corresponent salconduit de fronteres per adquirir el bitllet a la taquilla.

Normalment, passava grups de cinc i sis persones, i en certa ocasió va passar trenta combatents polonesos. En el seu darrer pas de frontera, el gener del 1941, abans de la seva detenció, van

ajudar a passar la frontera la Maria, xicota de Joaquim Casamitjana. Aquest darrer formà part de la xarxa Maurice I d’ajut als aliats, creada per la Resistència francesa el 1943. Casamitjana fou

detingut pels alemanys i assassinat poques hores després.

Gregori Font és detingut el gener del 1941, al Cafè de la Rambla, xamfrà amb el carrer de la Portaferrissa. El delicte era haver passat de contraban muntures d’ulleres. Amb l’esclat de la II

Guerra Mundial escassejaven tot un seguit de matèries de primera necessitat. En alguns dels seus viatges els resistents transportaven petites quantitats de productes (agulles de telers) que, venuts al mercat negre, els permetien menjar i ajudar les famílies dels amics. Pel delicte de contraban, Font fou condemnat a dos anys de presó.

El 1943 surt de la presó, com si hagués estat de vacances, fred, impertorbable, disposat a tornar a la lluita. Després d’un breu període de temps de tornar a treballar a la fàbrica de la Colònia Güell, deixa la feina i fa tasques d’informació per l’Intelligence Services britànic, juntament amb Santiago Pey.

Són enviats a la badia de Roses, per tal d’estudiar les possibilitats d’un desembarcament aliat en aquell indret: topografia, tipus de vegetació, unitats militars desplegades en aquella zona, característiques d’aquestes i la seva situació. Amplien la recerca fins a l’àrea de Cadaqués i Empúries.

Responsable del FNC a comarques

El 23 de novembre del 1943, després de gairebé dos mesos de seguiments per funcionaris la Brigada Político Social (BPS), són detinguts uns 70 militants i simpatitzants de l’FNC, el nucli

dirigent i els delegats dels districtes, entre els quals Gregori Font. La Secció Militar (SM) restà indemne i la seva estructura no fou desarticulada. Del total de detinguts, 49 seran processats pel

Tribunal Militar Especial de Espionaje y otras actividades acusats del delito de espionaje y actividades subversivas”.

Entre els detinguts també hi ha Octavi Viladrosa, que veu l’estat en què la policia espanyola ha deixat Font: “La cara inflada, embutllofat, desconegut, la pell és com un mar de taques roges i negres de sang coagulada. No pot parlar. Els llavis li tremolen i tot el seu cos és una frisança, com si tingués fred.” La seva mare, Facunda Cativiela Laborda, que quan el va visitar a la prefectura de policia de la Via Laietana va patir una embòlia, moriria un any i mig després, als seixanta-sis anys.

A finals de 1945, i com a resultat de la victòria dels aliats i d’algunes gestions diplomàtiques que aquests feren, els militants de l’FNC començaren a sortir de les presons el desembre del 1945,

Font no en sortiria fins al 22 de gener de 1946.

El 18 d’abril de 1946 se celebrava a la casa pairal del militant de l’FNC Esteve Albert i Corp, a Dosrius (Maresme), la primera Conferència del partit, que representà l’apogeu polític de l’FNC, i

Font en fou un dels assistents.

Gregori Font caurà per tercer cop el 23 de desembre de 1946, i va ser condemnat a sis anys i un dia, en haver-li trobat una pistola Mauser, munició i 133 pastilles explosives. La seva detenció i la de tretze militants més de la Secció Militar, la pèrdua de l’equipament, armes, explosius, i l’arrencada de la guerra freda, que significa l’aïllament polític internacional dels resistents, fa que

l’FNC iniciï un llarg procés d’hibernació, que es perllongarà fins a finals dels anys cinquanta.

Una part dels militants s’exilien a l’Estat francès, els altres s’esforçaran a sobreviure en una societat en què la repressió, la delació dels rojo-separatistas, la gana, el control ideològic de l’Església i de l’aparell del règim o les jornades de deu i onze hores de feina per un sou migrat són les característiques d’aquest primer franquisme.

El 14 de juny de 1950 fou alliberat amb la condicional. L’endemà de sortir de la presó es maridà a Sant Feliu de Llobregat amb Maria Marimon Estruch; un dels testimonis de l’enllaç va ser el gestor Domingo Ramon Vidal, dirigent de l’FNC.