Sobre el corball, aquest peix tan escàs, Josep Pla és categòric: «El millor peix del litoral i del Mediterrani és, segons el meu modest entendre, el corball, peix força desconegut i que no abunda gaire, però que és molt estimat per les persones que el coneixen». L’il·lustre autor d’El que hem menjat no va desencaminat: les seves informacions són fefaents i de primera mà, ja que li són ofertes per experimentats pescadors de l’Escala -en Papat, l’Hermós, etc., de Sa Riera, etc. En Pla situa, doncs, aquest peix davant de noms tan il·lustres com el llobarro, l’escórpora roja, el nero, el moll, el llenguado, etc.

El corball és un peix d’un gust suau i exquisit, alhora que presenta una carn ferma i blanca. Com diu el gran autor empordanès, «és tan bo que ha perdut el gust de peix». Això ja ens fa veure que, sense treure valor a aquestes apreciacions potser discutibles, perquè és evident que el peix ha de tenir gust de peix, el gust del peix és també una cosa subjectiva que depèn dels diversos paladars nacionals. Així, els espanyols prefereixen el nero o el besuc -«de la mar el mero, de la tierra el carnero»-, els francesos es deleixen per l’orada, el llenguado i la rajada, mentre que grecs i turcs, així com els nòrdics, estimen més que nosaltres el verat. Els anglesos estimen el bacallà fresc o el llenguado de Dover, i els magribins la sardina o l’alosa, així com la llissa.

El corball o corball de roca, dit també corball negre, corb, corba, corbina, corballina..., és en llatí Sciaena umbra o bé Corvina nigra; mesura entre 30 i, excepcionalment, 70 centímetres i pesa entre 1 i 2 quilos. El seu nom al·ludeix a la forma de corba gairebé perfecta que presenta al dors. És un peix de roca, costaner, difícil de pescar, que viu a entre 6 i 15 metres de fondària i s’alimenta de peixets, crustacis i mol·luscs. Com s’escau en altres peixos, n’hi ha diverses menes i qualitats, que els experts coneixen prou bé.

El corball de roca es diu corvallo (i altres noms regionals) en espanyol, corb en francès, corvo en italià i khenena en àrab egipci. A Grècia és skiós, i a Euskadi, gurbia, berrugueta, burriota, etc. És el brown meagre anglès. No s’ha de confondre amb unes altres espècies també molt apreciades: el reig, corball blanc, corb reig o corballina (Argyrosomus regius), en anglès meagre i en espanyol corvina; el corball de sorra, corvinota o berruguet (Umbrina cirrosa), en espanyol verrugato, en grec menoula, en francès ombrine; i el corball de fang (Umbrina canariensis), en espanyol verrugato de Canarias, Canary drum en anglès, kakajale en basc i ombrine bronze en francès. A Itàlia és corvina, i se sol bullir, fregir o coure en mantega. La cuina italiana del peix, comparada amb la nostra, certament, és poc estimulant. Dintre les variades espècies de corballs, també hi ha l’umbrina, ombrine en francès i umbrine en anglès; aquestes diverses espècies es troben a la Mediterània, a l’Atlàntic, a l’oceà Índic i al Pacífic.

Són peixos molt repartits, com veiem, que es troben a la Mediterrània, al Cantàbric, a l’Atlàntic i algunes varietats fins a la mar d’Azov i la Negra. També és un peix apreciat pels gascons, ja que se’n troba al golf de Gascunya. Es pot cuinar, doncs, a la bordelesa, amb escalunyes, tomàquet, madeira o vi blanc. A la Costa Brava de tant en tant se’n pesca algun magnífic exemplar.

El corball és un peix exquisit fet a la planxa, a la graella, en suquet o al forn. També es fregeix, es fa al forn i, a Tunísia, se’n fa un deliciós cuscús, del qual vaig poder fruir a Benimamet. Es pot bullir amb aigua, un raig d’oli, ceba, pastanaga, julivert, sal, etc.; es pot servir sol, amb una vinagreta, una maonesa o oli roent amb alls. També es pot fer al forn, farcint-lo per dins amb talls de cansalada, bolets, etc.

El corball és la base d’una sorprenent narració de caire històrico-gastronòmic que relaciona, en ple Quattrocento, un gurmet anomenat Tamísio amb el cardenal Riario, que era, alhora, nebot del papa Sixt IV -un papa terrible, que va atorgar la Inquisició als Reis Catòlics-, a més d’altres. Així, s’hi relacionen personatges com el banquer Chigi, així com una cortesana amiga seva. Els Chigi eren una gran família aristocràtica italiana de la Toscana i Siena que van donar personatges històrics, entre ells el papa Alexandre VII (segle XVII). Però en destaca el banquer i mecenes Agostino Chigi (XVI), que es va relacionar amb el papa Alexandre VI, Borja.