J
a sé que això que ha fet l'expresident de l'Orfeó català és molt lleig, que robar a una entitat que és un símbol i un motiu d'orgull per a tanta gent és doblement criticable i que 10 milions d'euros, que és el que diuen que es va quedar, és més del que molts de nosaltres arribarem a guanyar al llarg de la nostra vida. Ara bé, sobredimensionar aquest tema, com s'està fent, i situar-lo en el centre del debat polític i social d'aquest país és, en aquests moments, com a mínim, ridícul. Vull dir que si el Millet aquest, en lloc d'un pocavergonya, hagués estat una excel·lent persona de moralitat insubornable, potser ara hi hauria vuit, quinze o cinquanta persones menys sense feina, però, a grans trets, continuaríem sent, juntament amb Espanya, el país de la Unió Europea amb la taxa d'atur més alta i continuaríem tenint el dèficit fiscal més alt d'Europa, tant si ens comparem amb la resta d'estats, en relació amb la UE, com si ho fem amb les anomenades regions, en relació amb els estats on estan integrades.
El primer problema d'aquest país no són ni els Millets ni la corrupció, per repulsiva que aquesta sigui i per molt que ens agradi sentir-nos moralment millors que aquest se-nyor. Les adversitats que hauríem d'encarar són, sobretot, d'ordre polític i econòmic, de model econòmic. Ho hem dit mil vegades, però ho tornarem a explicar. La banca, caixes incloses!, i l'administració, també els ajuntaments, han apostat per un model basat en la construcció excessiva i l'especulació piramidal, sense pensar que tard o d'hora seria impossible continuar eixamplant la base d'aquesta piràmide. Tot plegat, en un món en què l'economia financera està desbocada i en què cada cop és més evident que cal regular, i limitar, les transaccions financeres internacionals, per recuperar un cert control públic sobre l'economia i superar l'actual paradoxa d'uns estats que imposen mil i una regulacions sobre el petit comerç, per exemple, i en canvi són incapaços de controlar i gravar les transferències milionàries, que no es decideixen a tancar l'accés de capital als anomenats refugis, o paradisos, fiscals o que, com ha passat ara, no s'atreveixen a elevar la fiscalitat als SICAV, els fons d'inversió per a grans fortunes, per por que aquestes se'n vagin a destins més productius. I tot això, amb un model energètic globalitzat i al límit del col·lapse, un planeta que amenaça de retornar-nos la sobreexplotació en forma d'escalfament accelerat i des d'un país, el nostre, petit, espoliat i segrestat. Amb aquest panorama, trist però estimulant alhora, voleu dir que hem d'estar tan pendents de quatre miserables que roben allà on els deixen?
