E
l centralisme sempre acaben traient el nas. Fa uns dies, els màxims dirigents sindicals espanyols van despenjar-se defensant el retorn de les competències urbanístiques a l'estat central, com a mesura per frenar la corrupció. Deuen considerar que els ajuntaments no estan madurs per a la democràcia; els buròcrates dels ministeris, en canvi, neixen savis.
El problema és que no estan sols. Cada vegada que esclata un embolic urbanístic, tant si es tracta d'un escàndol de comissions i requalificacions il·legals, com si el tema és la constatació que s'està destruint legalment un paisatge i una qualitat de vida, surten veus que exigeixen desposseir l'administració local del dret a governar aquest aspecte de la realitat municipal.
Els que exerceixen alts càrrecs d'àmbit estatal, i es relacionen sempre entre ells, solen tenir molta mandra a l'hora d'afrontar la complexitat que suposa el diàleg amb els altres nivells; això d'haver-se d'entendre amb centenars d'alcaldes, per exemple, és una llauna. Moltes apel·lacions unitaristes tenen per origen aquesta històrica peresa burocràtica.
Però cal que fem un esforç i mirem d'imaginar què passaria si es complissin els designis centralitzadors. Vol dir, per exemple, que els manresans perdríem la capacitat de decidir sobre l'aspecte i la grandària de la nostra ciutat. Ara, si no ens agrada com queda, podem mirar d'influir en la política de la regidora d'Urbanisme, o canviar de govern local a les properes eleccions. Però si les competències deixen de ser municipals, ens trobarem que serà des de Barcelona o des de Madrid que decidiran si posen un polígon industrial a Viladordis, si canvien l'altura màxima de les cases el nucli antic, o si requalifiquen els horts del Poal per fer-hi pisos. I si no ens agrada, paciència.
Això no vol dir que els ajuntaments hagin de ser totpoderosos. Hi ha d'haver plans territorials que dotin d'un marc i una perspectiva més àmplia les iniciatives locals, i unes lleis i unes regles del joc que tothom hagi de complir. A Catalunya, aquests plans territorials s'han estat elaborant a bon ritme durant els darrers anys i, d'altra banda, la Generalitat té mecanismes de control per evitar barrabassades. A més, cal recordar que han estat decisions de política autonòmica i estatal les que han permès la ruïna estètica del litoral valencià, per posar un exemple.
El poble, la ciutat, és la segona casa, la llar comuna, de tots aquells que hi viuen, i són ells els qui han de decidir, en primer lloc, com la volen.
