C
om en totes les jornades electorals, els resultats de diumenge es poden llegir de molt diverses maneres. En primer lloc hi haurà lectura reduccionista, que amb tota seguretat s'escamparà àmpliament pels mitjans espanyols: només ha votat, s'ha dit amb poc dissimulada alegria, el 30% del cens. Aquesta interpretació no tindrà en compte cap dels ingredients essencials de la consulta, com el fet que hagi estat organitzada en poques setmanes per grups de voluntaris sense experiència en aquests temes i que no podien disposar de l'habitual infraestructura electoral. I que, a més, han actuat sense mitjans econòmics i que no han pogut comptar amb el bombardeig habitual d'una campanya des dels mitjans de comunicació, especialment des de la televisió. La lectura interessada a minimitzar la consulta obviarà tot el que calgui i proclamarà que si ha votat el 30 % això vol dir que el restant 70% està a favor de la pertinença de Catalunya a Espanya. I assegurarà que això desmunta per sempre més una de les utopies d'un sobiranisme que desvarieja.
Però aquesta no és, evidentment, la realitat. Fer sortir de casa 200.000 habitants d'aquest país en un dia d'hivern especialment rúfol per votar en una consulta no vinculant és una proesa realment notable i els especialistes en sociologia política saben que és un resultat extraordinàriament revelador. Això vol dir que en les circumstàncies electorals adequades, el percentatge de participació efectiu seria molt més alt i el del si, també. I que en la consulta de diumenge, des de qualsevol punt de vista, l'única participació baixíssima va ser la del no. Només que al 30% de participació de diumenge passat (molt majoritàriament vots afirmatius) s'hi afegís el bloc de vots negatius que indiscutiblement hi hauria en una consulta diguem-ne "oficial", el total representaria un percentatge de participació molt superior al de les darreres eleccions europees, que va ser del 36%, i segurament superior a la del mateix referèndum de l'Estatut. Per tenir una altra dada comparativa, val la pena tenir en compte que en tot un estat consolidat com Suïssa, prou acostumat als referèndums oficials, la participació mitjana sol situar-se entre el 40 i el 50% dels electors.
Objectivament, per tant, el 13 de desembre ha estat un èxit històric pel sol fet d'haver-se pogut portar a terme. I serà seguit per d'altres jornades també històriques més endavant. Sí que cal, però, adonar-se que l'independentisme català s'ha de submergir en un bany de realisme a l'hora de plantejar els seus objectius d'actuació. No és el mateix treballar en l'entorn d'un grup de fidels sensibilitzats pel fet nacional (per creixent que aquest nucli de fidels sigui) que actuar de cara a tota la població en general. Hi ha un evident canvi de grau que cal tenir en compte. Però sobretot cal treballar amb una absoluta unitat. Societat civil i partits polítics han de col·laborar imprescindiblement. Mai com ara són negatives les divisions, les sortides de to, els aprofitaments interessats, les acusacions, les faccions i les fraccions. La unitat és fonamental. La unitat i el treball amb sentit d'estat, de cara a l'estat que volem construir i que (encara) no tenim.
