A
vui s'esdevé exactament el desè aniversari dels aiguats que, el 10 de juny de l'any 2000, van causar la mort de tres persones, això sense comptar-hi els dos guàrdies civils que van morir a Esparreguera en circumstàncies no directament atribuïbles als aiguats, però sí durant les tasques de rescat que els aiguats van generar. Víctimes mortals i grans danys materials van deixar una empremta que avui, una dècada després, continua sent perfectament visible. És vigent no només per a la família Sánchez Justo, que hi va perdre dos germans, i per a la família de la dona ofegada a Sant Vicenç. Ho és, també, perquè passat tot aquest temps, les actuacions urbanístiques a Sant Vi-cenç que es van programar per evitar que la riera pugui provocar un altre cop un desastre encara estan pendents. Es va retirar el transformador que va fer de tap i va ser, en bona part, el causant de la inundació del barri de la Farinera, però no s'han abordat les obres a la llera que haurien d'evitar que mai hi torni a haver una catàstrofe. Les successives administracions s'ho han agafat amb l'habitual ritme burocràtic i avui les obres tot just passen per la fase d'expropiacions. Si avui hi torna a haver una avinguda com la de fa deu anys, ningú no pot garantir que no haurem de posar-nos les mans al cap. Pel que es veu, deu anys són massa poc temps per a l'administració. Deu anys han estat suficients, amb prou feines, perquè hi hagi un reconeixement de la responsabilitat de l'estat en l'enfonsament del pont de Magarola, a Esparreguera, on van morir els germans Sánchez Justo. Un pont de primer ordre es va desplomar com un sucre per deficiències en la construcció. Va caldre bregar molt perquè l'estat ho admetés. La maquinària judicial va demostrar, una vegada més, que als jutjats no hi impera la voluntat de servei, sinó un ordre autònom al marge del món. Són lliçons d'un aiguat. El dubte que deixa és si els que n'havien d'aprendre alguna cosa ho han fet.
