L'

evangeli ens convida a reflexionar sobre el nostre seguici de Crist. Cal saber se-guir-lo. "Jaume i Joan encara no havien après el missatge d'amor i de perdó: Senyor, vols que di-guem que baixi foc del cel i els consumeixi?" (Lc 9,54). Els altres convocats encara no es desprenien realment de llurs llaços familiars. "Per seguir Jesucrist i complir amb la nostra missió, cal fer-ho lliures de tots lligam". Ningú que mira enrere (...) no és bo per al Regne de Déu" (Lc 9,62).

Sortosament hi ha lloc per a tots. Per als valents escollits que mirem endavant, deixant lligams, comoditats, seguretats, i per a la resta que tenim un retrovisor gegant,o unes cadenes que fa que el confort, el benestar pesi i pesi i es caigui en la maleïda indiferència. Em fa recordar aquella preciosa cançó de Violeta Parra "sólo le pido a Dios, que la vida no me sea indiferente...".

Diuen que es treu més "suc" en situacions límit, ja sigui, de privació, d'aridesa, etc. Que s'aprèn més, que es treu el millor d'un mateix quan s'espremen al màxim els recursos, que s'ha de tocar fons per trobar-se i retrobar-te... Potser hem de mirar el que es pot treure de bé d'aquestes crisis perquè aprenguem dels nostres errors. Llegint la Carta als Gàlates de Pau, són nombrosos els passatges que ens expliquen que sempre la persona està per sobre de la llei. Estic segura que, encara avui, alguns cristians en fan una lectura diferent.

Aquí se'ns recorda que la persona sempre està per sobre de la llei. La seva observança pulcra i estricta és exemplar, però queda tan curta... i estreta!

No dóna marge a la increïble grandesa del cor humà. Que fa les coses inesperades, no previstes, que sorprèn i que meravella! Que es pot allargar més i més i que fa que en tot moment pugui decidir fer el que crec, no el que en marca, o els s'ha de fer, o toca.

Quina llibertat ens dóna el sentir que l'home no està fet per al dissabte sinó el dissabte per a l'home. Les normes poden ser només això, lletra impresa i buides sense el sentit que la llibertat dóna a la llei. Fins i tot està escrit que deixis el que sigui que estàs fent i vagis a reconciliar-te. Tota la llei està en funció de l'amor. De l'amor al proïsme. La llibertat així entesa en lectura d'Amor pot arribar a ser molt més estreta que la llei escrita, però està amarada.

Però, ui! Som conscients que venim d'una generació a qui no agraden gens les normes, ni que ens diguin el que hem de fer. I entrem en una lluita interna per anar desgranar les orientacions de les accions. Sí, són lliures, però que difícil és escollir!

Com esbrinar, ara sí, comoditats, mandra, cansaments. Inflats a vegades per un ferotge individualisme en el que el meu mal és pitjor que el de l'altre, sovint ens trobem enmig d'una jungla.

En temps de crisi, en el que les necessitats poden generalitzar-se, ens cal aguditzar més la vista, per ser més sensibles al gest de l'altre, afinar la nostra orella, per escoltar la necessitat de l'altre, les nostres mans per tocar i reconfortar l'altre. Ens cal aturar-nos, situar-nos, perquè l'altre se'ns faci visible, no invisible. Contactar amb la humanitat que portem a dintre, amb la nostra essència, amb el nostre cor.

I a dintre del nostre cor, cor de carn, no de pedra, està la crida per sortir de les nostres esclavituds i rebre la llibertat d'aquell home anomenat Jesús. També se'm dóna la llibertat de poder escollir, fins i tot, d'equivocar-me i, amb un sentit vergonyós, tornar a començar, tot sentint que sóc estimada incondicionalment. Això et regala una vivència de gratitud que et fa impossible jutjar, sinó senzillament acceptar, acceptar joiosa i immensament feliç.