M
oltes vegades, poder és voler. Ho ha estat a la línia de tren de Puigcerdà, que malgrat la seva longitud, que excedeix clarament el concepte de rodalia, és integrada en la xarxa del mateix nom i per tant va ser traspassada a la Generalitat. El departament de Política Territorial i Obres Públiques va anunciar que volia posar en marxa trens semidirectes que escurcessin sensiblement la durada del viatge entre la capital ceretana i la capital catalana, i de demà en set el desig s'haurà materialitzat: un tren matinal i un altre a la tarda, amb parades únicament a Ripoll i a Vic, faran el trajecte en dues hores i mitja, fet que significa tres quarts d'hora d'estalvi per al tren descendent i mitja hora per a l'ascendent. Seran encara molts minuts, i és de rigor defensar que les millores continuïn per incrementar la velocitat màxima a tots els trams i fer que el tren sigui, si no més ràpid, sí almenys competitiu amb l'automòbil. Però l'avenç haurà estat sens dubte substancial, i haurà demostrat que la voluntat política és capaç de trobar solucions tècniques quan veritablement es marquen prioritats. I si ha estat possible a la línia de Puigcerdà, hauria de ser-ho també a la línia de Manresa. Si cada dia pot circular un tren en cada sentit que sigui directe entre Vic i Barcelona, ens hauran d'explicar molt bé per què no pot succeir el mateix entre Manresa i Barcelona. I si la complicada traça de la via que travessa la collada de Toses no és obstacle per a l'escurçament del trajecte, encara ho hauria de ser menys la del maltractat i menystingut tram entre Manresa i Lleida, que l'Estat hauria de decidir d'una vegada si l'enllesteix o si, aprofitant la disposició expressada pel conseller Nadal, el passa a la Generalitat. El que no pot ser és que, cap amunt o cap avall, el ferrocarril que serveix a Manresa estigui a la cua de la modernització.
