L
'ofrena de sacrificis als déus en senyal d'homenatge o expiació forma part de la cultura humana des dels temps més remots. Quan la consciència humana vivia submergida dins la ignorància i la superstició, es podia entendre que els humans cerquessin aplacar les ires dels déus oferint-los els fruits del seu treball i fins i tot vides humanes, a canvi de garantir la seguretat i el futur de la col·lectivitat davant les incerteses i estralls d'una natura capriciosa que superava la seva capacitat de comprensió.
Semblaria que, després de la revolució científica que hem viscut des de mitjan segle XVIII fins ara, aquests primitius estats mentals de superstició haurien d'estar superats. Paradoxalment més aviat sembla que l'única cosa que l'espècie humana ha estat capaç de fer, després d'uns quants mil·lennis d'evolució, és canviar els noms del déus als quals estem obligats a oferir sacrificis. Ara el déu absolut que domina tots els altres de l'Olimp postmodern, i davant el qual s'inclinen els caps més coronats de la terra, es diu mercat. Els seus summes sacerdots reunits a les noves catedrals de Davos o el G-20 i tota la casta sacerdotal que s'estén sobre el planeta, des de Pequín fins a Madrid, passant per la plaça de Sant Jaume, no paren de recordar-nos, dia sí dia també, les irreparables conseqüències que tindrà la desobediència a la seves lleis, que, pel que sembla, són immutables i estan més enllà de la capacitat humana de modificar-les.
Els nous sacerdots ens reclamen ara el sacrifici de drets de ciutadania llargament i àrduament conquerits, mentre gesticulen que és una exigència del mercat, que és necessari que exculpem un mal model de creixement i perdonem de bona gana els seus gestors. Un sacrifici que ens ha de permetre sol·licitar empara i perdó per haver viscut per damunt de les nostres possibilitats, a còpia de bescanviar drets per competitivitat, en un marc d'adoració del déu mercat, del déu neoliberal.
Sacrificar-nos per tornar a aconseguir l'abundància de llet i mel que emana de les habitualment generoses mamelles del mercat, només temporalment eixutes, és el nou mantra en què hem de creure, segons ens diuen els mateixos que ens han portat a la situació que genera el sacrifici que se'ns reclama.
No ens diuen res, però, d'allò que hauria de ser el més important: la transformació d'un sistema que, periòdicament, ens demana que ens sacrifiquem en nom de la seva continuïtat. No ens diuen res de la reforma d'un sistema financer que arrossega el pes de l'enfonsament de la construcció i que nega el crèdit a les petites empreses i a les famílies; de la reforma de la fiscalitat per aconseguir que sigui més progressiva; de la millora de la gestió de la despesa pública per fer-la més eficaç en l'estímul econòmic; de la superació de la nostra dependència del petroli; de la reforma d'una legislació laboral que no genera innovació ni ocupació, sinó manca d'equitat; d'un sistema educatiu públic en progressiva descapitalització mentre s'afavoreix tot allò que és privat i susceptible de convertir-se en negoci.
Si cal, parlem de sacrificis, però també de transformació d'un model econòmic que va per mal camí, que ens porta a l'accentuació de les desigualtats, a la pèrdua de capital social i a l'estancament dins la crisi. Parlem també d'estímuls a una economia sostenible i redistributiva que ens permeti superar l'especulació financera que és, avui, la mare de tots els problemes.
