o sé si heu escoltat mai la declaració de guerra del que aleshores era primer ministre britànic, Neville Chamberlain, del tres de setembre del 1939. És una lliçó impagable de solemnitat, humilitat i contenció britàniques; busqueu-ho al YouTube, val la pena. Ara aquest tipus de coses es fan de forma molt més barroera, amb eufemismes (com això de la zona d'exclusió aèria), amb arguments humanitaristes que ningú no s'acaba de creure i amagant la veritable naturalesa d'allò que es decideix: bombardejar, destruir, matar. D'aquesta manera, el Congrés dels Diputats espanyols va aprovar ara fa 15 dies participar en la guerra de Líbia, i ho va fer gairebé per unanimitat, amb el suport explícit d'ICV i ERC (ho havia de dir). No obstant això, som molts els que dèiem que no a la guerra quan parlàvem de l'Iraq i diem que tampoc quan es tracta de Líbia. I ho fem per tres raons, com a mínim.
1. El principi de precaució. Sabem que el règim del coronel Gadafi no és cap democràcia (com el de Qatar, el Congo o la Xina, entre molts d'altres), però no sabem gaire res dels rebels, ni d'on han sortit, ni quin model proposen, ni a quins interessos responen. Correm clarament el risc que el remei (la guerra) sigui pitjor que la malaltia (aquesta dictadura) i, quan es tracta d'utilitzar la violència, el principi de precaució, de no actuar si no s'està molt segur que s'evita un mal major, ha de prevaldre sempre.
2. La legitimitat. França, el Regne Unit i els Estats units, els països que participen i lideren l'ofensiva a través de l'OTAN, porten a l'esquena tants anys de doble moral i d'abusos colonials i postcolonials (des d'Algèria a l'Iraq, passant per Malàisia, el Vietnam, Indonèsia o mig continent africà) que han perdut tota legitimitat per imposar, suposadament, la democràcia i la llibertat. Els mateixos que venien armes a Gadafi fa quatre dies (també el Regne d'Espanya) i que tenen excel·lents relacions amb règims despòtics com els de Guinea Equatorial o Bahrain, ens diuen ara que no poden suportar tanta injustícia. L'ús de la violència no pot ser un tabú del que no es pugui parlar, però requereix molta més prevenció, coherència i equanimitat de la que han demostrat els que ara llancen bombes sobre Líbia.
3. La justificació. Donar suport a una intervenció militar espanyola a qualsevol lloc del món, i encara més quan s'utilitzen mitjans extraordinàriament sofisticats i costosos, com és el cas, ajuda a justificar l'existència d'unes forces armades absolutament sobredimensionades i consumidores d'enormes quantitats de diners públics. Els mateixos diners públics, recordem-ho, que es retallen a la sanitat o l'educació.
