A
lguns dels qui vam viure els darrers anys del franquisme i la recuperació de l'autogovern tenim ben present l'experiència de la incorporació a l'inici dels anys vuitanta de molts membres actius de la societat civil a l'administració de la Generalitat com una necessària aportació de qualificació professional i de compromís amb el país a una institució que calia que fos percebuda al més aviat possible com una eina útil i efectiva. Però també som conscients que aquest moviment va comportar com una conseqüència tan inevitable com indesitjada l'afebliment de les entitats d'on procedien aquests dirigents. Catalunya ha sobreviscut i ha resistit períodes adversos, sovint amb el govern girat d'esquena o fins i tot amb la voluntat d'asfíxia de la nostra personalitat col·lectiva, gràcies a la fortalesa de la nostra societat civil. Es produïa, doncs, fa trenta anys la paradoxa que, mentre Catalunya reprenia el timó dels seus horitzons polítics, es produïa el risc de pèrdua de gruix i d'embranzida del seu veritable motor en èpoques menys favorables. A hores d'ara estic ben convençut que la clau del nostre èxit col·lectiu en el futur haurà de passar per saber combinar i fer confluir encertadament la força i l'eficàcia de les nostres institucions democràtiques i l'energia i la capacitat d'iniciativa del conjunt dels nostres ciutadans, individualment o per mitjà de les seves organitzacions. Només des d'aquesta aliança podrem afrontar amb optimisme els reptes complexos que se'ns presenten i ser ambiciosos i capdavanters en creativitat artística, en generació de coneixement, en desenvolupament econòmic i social. La crisi econòmica està obligant a revisar els pressupostos públics i els plans d'acció de les administracions, excessivament endeutades per l'adquisició de compromisos o la formulació de projectes que s'havien de nodrir d'uns ingressos derivats d'un nivell d'activitat econòmica que no es corresponen a la realitat inquietant d'avui. Probablement això requerirà la construcció d'un nou equilibri entre el sector privat i el sector públic, que, a més, pateix una crisi addicional de prestigi pels casos aïllats de corrupció i per pràctiques que l'allunyen de considerables segments de població que consideren que s'imposa una modernització de les regles que determinen els procediments electorals: llistes obertes, vot en blanc reflectit en escons... Però alhora la duresa de la crisi fa més notòria la importància d'uns poders públics que puguin fer front a les pressions exacerbades i a les incerteses dels mercats, a l'afany especulador que intenta treure profit dels daltabaixos. Catalunya, però també Espanya i Europa, necessiten lideratges polítics que puguin gestionar amb intel·ligència, amb fortalesa i amb criteri un escenari que posa en perill no tan sols molts llocs de treball, sinó també un model de societat que ha costat enormes esforços de consolidar.
