Büyükada no és Manresa

Malgrat que l'illa no té un encant especial, el que m'ha mogut a parlar-ne és la particularitat que en tota l'illa (igual que a les seves illes veïnes) és prohibit utilitzar els vehicles motoritzats (excepte els serveis públics). El paisatge mòbil, doncs, el protagonitzen els carruatges de cavalls, les bicicletes i alguna motocicleta elèctrica. Allà no existeixen carrils bici, les poques carreteres existents són plenes de bicicletes i carruatges que fan la funció de taxis. La contaminació acústica és inexistent i la pol·lució tan sols es divisa si mirem en direcció a Istanbul, però l'illa és neta de soroll i fums. Les empreses dedicades al lloguer i venda de bicicletes són abundants i fins i tot allà és normal veure empreses de distribució de paqueteria amb bicicleta. A banda d'estar tres dies en plena calma fugint de l'estrès d'Istanbul, l'estada en aquesta illa em serveix per reflexionar sobre l'ús de la bicicleta i la convivència amb el cotxe a casa nostra.

Manresa no és cap illa petita, és ciutat industrial i de serveis, capital d'un entorn de més de cent mil habitants. Per tant, necessitem el cotxe. La qüestió és on es pot trobar la justa convivència entre cotxe, bicicleta i transport públic. Partint de la base que mai no plou a gust de tothom, interpreto que el nou govern municipal no té la intenció de trencar de soca-rel el model implantat en l'anterior mandat, però potser sí de fer-hi algun matís. De fet, ens convé fer memòria i recordar que l'anterior regidor de Mobilitat, Joan Vi-nyes, va impulsar el carril bici sense escoltar pràcticament ningú, el va aplicar bastant abans que s'aprovés el Pla de Mobilitat (que CiU no va secundar) i posteriorment van arribar les crítiques de diversos col·lectius. Vaig arribar a tenir la sensació que alguns volien que la bicicleta fos un tema de debat entre dretes i esquerres (en què la dreta aposta pel cotxe i a l'esquerra li encantaria l'illa de Büyükada), però no és així. Malgrat que no som ni una illa, ni els Països Baixos, és lògic que es fomenti l'ús de la bicicleta, oimés pel potencial que té l'entorn de Manresa amb l'Anella Verda, i per tant té molta lògica habilitar zones de prioritat per a la bici i marcar alguns itineraris. Aprofito ara per felicitar la iniciativa empresarial de la gent de Mbici, Manresana de serveis amb bicicleta, amb Adam Majó, Josep Tomàs i companyia, una iniciativa que aprofita la bicicleta per oferir diversos serveis a Manresa i entorn (i us aconsello una visita a l'esmentada illa).

Per tant, evitem el debat essencialista i anem a resoldre el punt que segurament genera l'enfrontament. El tram plaça d'Espanya-Crist Rei ha centrat les crítiques (crec que merescudes) per treure de cop aparcaments en plena crisi econòmica i habilitar un carril bici molt poc transitat. El govern municipal busca una solució a aquest tram, una solució que retorni places d'aparcament a la zona del Passeig, que faciliti la càrrega i descàrrega, que alhora eviti les congestions anteriors amb l'arribada del bus urbà i que faciliti igualment l'ús de la bicicleta. Segur que la decisió que prengui no serà del gust de tothom, però si sap trobar aquest just equilibri sense esmerçar-hi pràcticament ni un euro (que no té), podrà tancar aquest debat, sovint massa estèril. En tot cas Manresa no serà mai Büyükada ni ha de pretendre ser-ho. Manresa ha de ser una ciutat per passejar, per conduir i per anar en bicicleta, tot plegat en la justa mesura. L'Ajuntament té la resposta.