L

es runes del cinema Goya obren la porta a un nou carrer". Quan ho vaig llegir al diari se'm va escapar una paraula malsonant i impublicable que de vegades em surt espontània i que comença amb hac. De sobte vaig assabentar-me que aquella sala del carrer de Sant Andreu, abandonada de feia anys, ja era història. De fet, ja ho era des que va tancar portes, però jo me la imaginava dempeus cada cop que passava per allà i fins i tot pensava que potser algun dia reviuria reconvertida qui sap en què. Ara algú m'ha comentat que darrere la façana aparentment sòlida, la sala ja feia temps que estava mig ensorrada i que aquella demolició era un enderroc anunciat, però la sorpresa amb què vaig rebre la notícia em va fer pensar en un altre món que es perdia. Cal admetre que el Goya no havia tingut mai l'envergadura del Kursaal ni podia presumir de la història de la Sala Loiola, més tard rebatejada com a Sala Ciutat. Per ser sincers, i fins on arriben els meus records, el Goya era un cine de tercera al qual cap ploma brillant no consideraria digne d'una elegia. És potser per això que la seva desaparició em provoca una certa tendresa. En els anys de la meva infantesa plena de diumenges avorrits, aquella sala de mala mort representava l'últim esglaó de l'escala cinematogràfica de Manresa, per sota del cine Olimpia. Cinema gris i trist que va donar nom a "el maricón del Goya", autèntica llegenda urbana de Manresa, que mai no he sabut si era una persona concreta o un apel·latiu genèric però que, en qualsevol dels dos casos, va hipotecar per a tota la vida la fama d'aquell local. Un local que de tant en tant es convertia en teatre i acollia espectacles tronats i festivals flamencs i on els progres de l'època, que a escassa distància freqüentaven el Loiola, no hi havien posat mai els peus. Un dia, complerts els divuit i gairebé de manera clandestina, el meu amic C. i jo hi vam anar a veure una revista que es titulava Sin bragas y a lo loco i que hauria escandalitzat els nostres amics del Loiola tant com saber que nosaltres hi havíem anat. Bastants anys més tard, al 1989, reformat i amb el nom de Cinema Muralla, hi vaig tornar amb una amiga a veure Cuando Harry encontró a Sally, i ho recordo com si fos ara, però en recordo poc més. El cine Goya té un lloc insignificant en la meva memòria però durant molts anys va acollir una bona part de manresans que, diumenge rere diumenge, s'anaven a evadir de moltes altres misèries entre aquelles quatre parets. Aquesta elegia l'escric per a ells.