P

er raons que no vénen ara al cas, aquestes darreres setmanes he hagut de fer un repàs del que s'anomena la doctrina social de l'Església. Des de l'any1891, data de la publicació de l'encíclica "Rerum Novarum", en temps del papa Lleó XIII, fins a l'any 2009, en què el papa actual, Benet XVI, va promulgar l'encíclica "Caritas in veritate", l'Església catòlica ha anat fent pública la seva valoració sobre l'evolució de l'economia, la política i la societat. Vista en conjunt, el que podríem anomenar pensament econòmic i social de l'Església ofereix sorprenents coincidències amb el que, modernament, anomenaríem corrents d'economia crítica que qüestionen el model vigent basat en l'economia capitalista de mercat.

Encíclica rere encíclica, al llarg dels darrers 120 anys, l'Església catòlica ha anat cons- truint un discurs crític de l'economia capitalista que moltes vegades supera, en profunditat i contundència, el que pugui elaborar el més conspicu grup d'indignats. L'Església pensa que el capitalisme és una de les causes de la pobresa i degradació del treballadors ("Rerum Novarum 1891"), critica la lliure competència del mercat en detriment del bé comú i la justícia ("Quadrasegino Anno 1931"); afirma que la propietat privada no constitueix per a ningú un dret incondicional i absolut, i que no hi ha cap dret a reservar en ús exclusiu allò que excedeix la pròpia necessitat, quan als altres els falta el necessari ("Populorum Progressio 1967"); planteja que existeixen necessitats col·lectives qualitatives que no poden ser satisfetes mitjançant els mecanismes del mercat; hi ha exi-gències humanes importants que escapen a la seva lògica; hi ha béns que, per la seva naturalesa, no són ni poden ser mercaderies ("Centesimus Annus 1991"); i rebutja de forma contundent la resignació que ens fa acceptar aquesta realitat com si fos l'única possible ("Caritas in veritate 2009").

La contundència del pensament oficial de l'Església catòlica sobre la situació econòmica i social contrasta amb la manca gairebé absoluta de presència pública quotidiana d'aquest missatge, de forma que no es exagerat afirmar que la doctrina social de l'Església és una doctrina desconeguda, gairebé clandestina. Tots recordem la facilitat amb què la Conferència Episcopal Espanyola promou declaracions públiques i mobilitzacions en defensa de les seves posicions sobre la família i l'educació, sobretot quan governa l'esquerra, però ningú no és capaç de recordar cap posicionament crític del col·lectiu dels bisbes quan es tracta de parar els peus a la dreta, invariablement cristiana, que promou polítiques que augmenten la pobresa i la desigualtat. Com a màxim podem esperar que algun bisbe a títol individual, com ho ha fet recentment el de Solsona, apel·li al bon cor dels empresaris mentre demana resignació al treballadors. Tot plegat no sembla gaire coherent sobretot a la vista de les dades i indicadors sobre pobresa, marginació i desigualtat creixent que generen organitzacions especialitzades de la mateixa Església, com ara Càritas, que, d'altra banda, realitzen un treball ben meritori i necessari.