H

o deia la Bíblia al llibre de l'Eclesiastès: hi ha un temps per a cada cosa. Va haver-hi un temps per celebrar que els amics es casaven i un temps per celebrar que tenien fills. Ara és el temps de veure com els pares d'alguns amics se'n van i com en pocs anys hem anat tantes vegades al tanatori que hem acabat perdent el compte de tots els cops que hi hem estat. I tanmateix aquell acte d'amistat no és mai una rutina ni un pur compliment.

Anar al tanatori és sempre un exercici d'això que ara en diuen empatia, perquè posar-te al lloc dels amics que ploren l'absència dels pares costa molt poc, tan poc com pensar en la pèrdua dels teus i en les vegades en què van ser els altres els que van venir a acompanyar-te a tu. Parlo dels amics que freqüentes, d'aquells amb qui tens un tracte més habitual, dels que t'han tingut al corrent del procés previ i ja els has consolat abans en aquell tràngol. Però hi ha uns altres amics que han quedat a la perifèria de la teva vida, amics a qui fa temps que has perdut la pista fins que un dia veus una esquela al diari i relaciones cog-noms i penses que ara són ells els que ploren pels seus. Sents com si d'alguna manera els acompanyessis en aquell sentiment sense que puguin imaginar-s'ho, i recordes uns altres temps i unes altres circumstàncies quan tot això semblava remotament llunyà.

És una cosa que passa especialment amb els amics del col·legi o de l'institut, i a mi em va passar fa ben pocs dies quan el primer cognom de la difunta que sortia a l'esquela em va recordar el segon d'un company de classe. Aquell segon cognom que quan som adults molts cops s'obvia perquè s'acaba imposant el primer, però que quan és el d'algú amb qui havies anat a escola et queda gravat per sempre a la memòria de tants cops que el vas sentir quan passaven llista. La recordava, la mare d'aquest amic. I en llegir el seu nom em va venir al cap la seva imatge de quaranta anys enrere, quan els pares dels altres companys ens semblaven tan respectables com els nostres. Més tard l'havia vist per Manresa alguna vegada, i l'havia trobat tan poc canviada que de retruc em feia creure que ni el seu fill ni jo tampoc no ens havíem fet grans. Però ens n'hem fet, i potser les úniques persones del món que encara ens miràvem el seu fill com si fos un nen érem ella i jo.

Quan vaig llegir que s'havia mort vaig sentir que es perdia un trosset del rerefons de la meva adolescència, algú que, sense haver-hi parlat mai, també formava part de la meva història.