E
n un moment en què multitud d'obres, infraestructures i equipaments estan sotmesos a crítiques sobre la seva conveniència, existència i manteniment, el Kursaal de Manresa celebra els seus cinc anys de vida. És un bon exemple per demanar prudència a l'hora de criticar realitzacions del passat i no posar-les totes en un mateix sac.
Com en tots els àmbits i sectors, en el passat, hi ha hagut projectes ambiciosos que tenien la seva raó de ser, i d'altres, que no. En temps de bonança, eren molts els que consideraven que si un poble tenia un determinat equipament, ells no volien ser menys, i en feien un de similar. La competència és bona, sempre que no trenqui les regles de joc, i lliguin els números sobre el paper, però no sobre la realitat.
La culpa, però, no sempre ha estat dels ajuntaments de torn. Conec propostes raonables de municipis que, per tenir subvenció d'altres administracions, es veien obligats a fer equipaments més grans, per poder encaixar en uns mapes o plans programats en un despatx a Barcelona.
La majoria de pobles petits necessitaven sales polivalents per poder-hi fer tota mena d'activitats, socials, lúdiques i esportives, i això, tot sovint no era comprès des del Govern. Les sales, segons els dirigents de torn, havien de tenir unes determinades mides, amplitud i serveis, que no eren proporcionals a les necessitats del poble en qüestió. Ara ja estan fetes, i s'han de mantenir.
En pocs casos es fomentava la mancomunitat de pobles per tenir un equipament determinat. Ara, tots ho tenim clar, però ha hagut d'arribar una crisi monumental per fer tocar de peus a terra, tothom.
Tornant al principi. És evident que un equipament com el Kursaal no pot estar en un poble. Necessita un volum de persones important al seu voltant per fer-lo rendible. I quan dic rendible, no em refereixo només al tema econòmic, sinó al del seu ús. La seva existència ha permès veure espectacles de primer nivell, a prop de casa nostra, sense haver d'anar a Barcelona. Per tant, és rendible, des de tots els punts de vista. Exerceix una capitalitat cultural, en les diferents vessants que toca. En resum, ha valgut la pena la inversió feta, i els recursos que s'hi donen.
El mateix podríem dir de les grans biblioteques. És evident que no es pot tenir una biblioteca a cada poble. És lògic, doncs, tenir-ne una de comarcal, o un servei mòbil com són els bibliobusos de la Diputació de Barcelona, que acosten la biblioteca als pobles petits.
Així podríem anar seguint amb altres equipaments culturals, esportius, d'oci i lleure que han de disposar d'una massa crítica per ser rendibles. I quan els números s'han forçat sobre el paper, la realitat s'ha imposat. Ho podem veure amb piscines cobertes, grans pavellons, sales, etc, de difícil manteniment per falta de prou usuaris.
La realitat sempre s'acaba imposant. Del que ara hem de tenir cura és de no posar-los tots en el mateix sac. I els que exerceixen funcions de capitalitat, com és el Kursaal, biblioteques comarcals, arxius comarcals o nacionals, etc, han de ser preservats de retallades indiscriminades que els puguin posar en perill. La seva rendibilitat està més que provada.
