D
'aquí a dos mesos es compliran 30 anys de les primeres eleccions autonòmiques andaluses, les del 1982, que va guanyar el PSOE amb una majoria aclaparadora, avantsala de la que va aconseguir cinc mesos més tard a les eleccions generals que van donar pas als catorze anys de Felipe González i a una dècada llarga de domini socialista a gairebé tots els àmbits de la política espanyola. Diumenge que ve, el PP completarà el camí invers: després d'arrabassar el PSOE la primacia als ajuntaments, a la majoria d'autonomies i a les Corts, reblarà a Andalusia la seva ofensiva, després de la qual només uns quants gals resistiran en llogarets dispersos. Que Astúries en sigui un depèn que el dolor socialista sigui inaguantable o insuportable.
D'altra banda, la que ve serà la segona derrota del Pérez Rubalcaba com a líder del PSOE, primera després de la seva elecció al congrés del PSOE, a principi de febrer. Es va triar Sevilla com a escenari congressual per incidir positivament en les expectatives electorals, però de poc va servir. La candidata preferida per l'aparell andalús va sortir derrotada, i les votacions van ser tan ajustades que es va transmetre més imatge de divisió que de reconstrucció. Zapatero va necessitar quatre anys per transitar des de la victòria escassa al partit fins a la capacitat de guanyar unes eleccions. Rubalcaba només fa sis setmanes que és al càrrec i uns quants mesos que és cap de cartell, durant els quals ja ha acumulat un desastre electoral.
Rubalcaba no ha aconseguit aixecar les expectatives electorals del PSOE andalús. Més aviat ha contemplat com, sota el seu lideratge, s'anaven enfonsant en els sondejos. És difícil atribuir la responsabilitat d'una situació en què se sumen l'afartament de tres dècades, el 30% d'atur, l'escàndol dels ERO i la participació en la tendència política general. Però no se l'ha vist capaç d'aixecar un ànim nou des d'un discurs diferent. No ha dit res que no se sabés, ni tan sols l'advertiment que el PP amaga propòsits desagradables que anunciarà l'endemà de la seva victòria. Aquesta dada es dóna per descomptada, i tots se'n fan el càrrec. Al cap i a la fi, el govern en què Rubalcaba participava va ser el primer a ensenyar-nos a empassar oli de ricí, pel nostre bé.
