A
uguro un rècord de lectures per a aquest escrit. Si més no li auguro un nombre deu vegades més gran de lectors encuriosits que els que s'haurien aturat a llegir-lo si s'hagués titulat "Els reptes d'un nou pacte fiscal" o "Per una vertebració integradora del territori". I és comprensible. Els qui van batejar un grup musical amb aquest nom de Lendakaris muertos segur que van pensar el mateix. L'he vist anunciat a la programació d'una sala manresana i m'ha cridat l'atenció, però per molt impacte que tingui, el mal sabor que transmet no té justificació possible. Ni tan sols escudant-se en la rèplica, amb el mateix mal gust, d'aquell altre que va fer fortuna als noranta i que es deia Toreros muertos. Amb tota la poca simpatia que sento pels toreros, ja llavors em vaig preguntar com es podia ser tan barroer i tan bàrbar com per batejar d'aquesta manera un grup musical. Però encara em va entristir més no escoltar cap veu discordant que censurés la seva manca de sensibilitat i d'ètica. Ben al contrari: el seu nom va prendre carta de naturalesa i es va incorporar al llenguatge sense cap mena de consideració. I tots parlaven dels Toreros muertos amb la mateixa naturalitat que si parlessin de Los Beatles de Cádiz. Fins i tot hi devia haver qui el va trobar un nom ocurrent. De fet, ni els uns ni els altres no han estat els primers a saltar-se les normes més elementals de respecte. Recordo que als vuitanta, a Manresa mateix, es va formar un grup que es deia Monjitas penetradas, i des de fa ja molt temps, la cartellera de grups (que ara, i en alguns casos amb notable encert, en diuen bandes) és plena de formacions que competeixen entre elles en un festival de noms grollers o repel·lents. Des de La Polla Records fins a Delirium Tremens, el panorama d'un cert ambient musical està infestat de noms demencials a l'estil de Vómito, Sin konzienzia o Soziedad Alkoholika. A hores d'ara cal recargolar-ho ja molt per escandalitzar una mica però sempre s'aconsegueix transmetre aquella sensació d'agressivitat i desassossec que li acaben donant les zetes i les kas. No fa pas tant temps vaig veure a Sant Joan una pintada que deia "Eskupe al alkalde" i recordo que vaig riure sol mentre pensava que sempre és millor incitar a llençar un gargall que a tirar un tret. Algú hauria de dir als Lendakaris muertos que la seva al·lusió ens causaria fàstic fins i tot si aquells lehendakaris s'haguessin mort de mort natural. Millor es podien haver posat Tites bullides i apel·lar a l'humor abans que a l'horror.
