L

a principal conclusió a què pot arribar-se contemplant la política i l'economia espanyoles és que ningú no sap on va. I que, de divendres a divendres, el consell de ministres espanyol sota la direcció de Mariano Rajoy, pren una sèrie de disposicions inconnexes, l'origen de les quals és, si fa no fa, el següent. Les grans línies d'actuació van arribant a Rajoy en forma de decisions suggerides pels més alts responsables de la Unió Europea i del govern alemany, que cal implementar legalment en poques setmanes. Evidentment, Rajoy no té altra possibilitat que començar-hi a treballar de seguida, tot i el drama que comporta per al nacionalisme espanyol acceptar la pèrdua real i tangible de sobirania.

I és que a Madrid hi ha una resistència gegant a acceptar allò que ja veu tothom: Espanya mana ben poc a Europa i en canvi està sotmesa més que mai a les decisions de la cúpula europea, per a la qual l'economia espanyola resta intervinguda econòmicament de facto. Davant d'aquest panorama sorgeix la reacció visceral: la culpa no és de l'Estat sinó de les autonomies -i d'algunes en especial, és clar- i per tant s'ha de recuperar terreny perdut.

Hi ha d'haver unitat de mercat, unitat fiscal, unitat lingüística i cultural. Les reivindicacions i els particularismes són insolidaris. En una situació d'emergència no es poden tenir en compte els detallets. En una crisi que afecta el món mundial és ridícul defensar països petits. S'ha de fer política en gran i en majúscules. Parlar d'espolis fiscals, no voler pagar peatges o defensar llengües minoritàries són petiteses sense sentit. Aquesta és la línia de defensa d'un Estat vacil·lant. Per això, darrere del discurs desqualificador de qualsevol dissidència hi ha sempre l'intent d'aprofitar l'ocasió per manar més i recentralitzar-lo. I si Europa té cada vegada més poder, l'Estat intenta recuperar el que en un mal moment va traspassar a les autonomies.

Ara justament acaben d'aparèixer dos elements més que aboquen altre cop al conflicte. D'una banda, en un país de justícia lenta i burocratitzada es volen eliminar la meitat de jutjats i partits judicials. D'altra banda, el PP ara parla també de suprimir ajuntaments a base d'agrupar-los fins a aconseguir un nombre encara no decidit d'habitants. Però resulta que l'organització interna de Catalunya és competència exclusiva de la Generalitat. S'endevina, doncs, un nou conflicte competencial sobre un tema complex que certament fins ara la Generalitat no ha gosat plantejar i que portarà cua.