E

s podria pensar, atesa l'extravagància del títol, que vull fer un estudi profund i filosòfic sobre la necessitat humana de trobar inconvenients, problemes i derivacions a qualsevol opinió aliena, que hi és, però ni estic preparat ni vull arribar tan lluny a l'hora d'explicar el que penso sobre el que titulo, com ho faig, sense més pretensió que l'òbvia.

L'ésser humà és contradictori per naturalesa. Tot moviment, idea o motivació que vingui de fora, ha de passar el filtre personal que tots portem a dins. L'acceptació plena d'un concepte que s'hagi originat fora del nostre parer, ja motiva el desplegament de totes les alertes i el minuciós examen per comprovar la vàlua del raonament i, si podem, li buscarem els tres peus al gat per posar-hi alguna cosa de la nostra collita. Malauradament quasi sempre la idea original ens supera, però ens neguem a acceptar-ho. Això significaria un reconeixement de la nostra incapacitat i això no ho farem mai.

També tenim el costum d'oblidar-nos ràpidament de tot allò que ahir era imprescindible. El que semblava etern, ara s'escau oblidadís. Ahir donàvem el braç per apedaçar una injustícia i avui amb prou feines la reconeixem. Sovint és una mena de prepotència que no sé qui ens ha ensenyat, però ens ha arrelat. Molt poca gent presumeix de modèstia i accepta que es pot equivocar en criteris i dels que ho fan la gran majoria utilitzen una falsa modèstia que, pensen, els pot portar més enllà en unes aspiracions ocultes i estranyes. La famosa frase de prendre embranzida abans de fer el gran salt endavant.

No cal anar gaire lluny per veure l'actuació d'alguns humans en casos extrems i, tot aparentant una cosa, es demostra una setmana després que molts hi eren per sortir en una foto macabra i indesitjable. El luctuós esdeveniment que fa uns dies es va esdevenir a la nostra ciutat, on un indesitjable va posar en evidència la feblesa de les nostres lleis, va provocar un moviment social generalitzat per rebutjar el fet. Polítics, comandaments, companys, premsa, capellans i tot el desplegament de personatges que figuraven en la demostració externa d'un sentiment molt intern girar full i ahir era ahir. D'acord fins a cert punt. Cal mirar endavant i pensar que tot continua, no s'ha d'aturar res per una absència, però només els companys de debò, que segurament devia tenir, són els que encara porten, i durant molt de temps portaran, al seu cor el record de l'amic, del desaparegut injustament mentre desenvolupava una feina a la qual havia dedicat molts anys de la seva vida. La resta? Polítics, figurants i altres individus ja no saben ni com es deia.

Això no és un inconformisme, n'és un derivat. Provocar el rebuig costa poc, i caldria mantenir l'orgull de fer el que sentim i el que pensem. Recordar i reconèixer errors ens fa més humans, però mantenir l'espectacle, em sap greu. Ho trobo injust i gens necessari. Els fills d'aquest senyor, malauradament, ja no el veuran mai més i haurien de recordar la persona, el pare, mitjançant les històries dels companys de feina i que han estat capaços d'estimar-lo, sense vergonya. La resta sobra. Un amic pot marxar i per això no cal fer soroll de trompetes perquè ens vegin. Ho hem de portar al cor.

Felicitats als qui sigueu capaços de fer amb el vostre silenci més força que tota una parada quasi militar. Obsolet.